4 de novembre del 2013

EL MAQUISARD

Quan el veu venir de cara sap que és ell; el pes dels anys l'ha encorbat una mica, i l'arada del temps li ha llaurat de solcs el front i el contorn dels ulls. Veu que encara conserva aquell posat de rebel·lia, però les seves passes ja no són tan enèrgiques i fermes com les del record, i la seva mirada, abans brillant, s'ha fos. Ella s'hi atansa, i el saluda amb els ulls espurnejants i el somriure dolç envoltant unes paraules tendres. Ell deixa caure la seva mirada buida dins els seus ulls. Llavors s'adona de la cadeneta amb un targetó plastificat lligat a l'extrem. L'estira per acabar-lo de treure i el llegeix; hi ha un nom, una adreça, un telèfon, i un missatge parlant de l'Alzheimer. Aquell passador els havia ajudat a creuar, a ella i als seus pares, els paisatges glaçats recoberts de neu i de boires gebradores, i la frontera que els allunyava de la por. Molts anys després, ella li agafa càlidament la mà i li diu, tendrament, avui sóc jo qui et durà a casa.



Nota: text guanyador del concurs de microrelats de Regió7 i Diari de Girona, organitzat dins el cicle Tocats de Lletra

1 comentari:

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)