Després de potser 10 anys es decidí a posar ordre a l'armari: classificà les camises, els jerseis i els suèters segons si eren de màniga llarga o curts i després per colors; els calçotets agrupant els bòxers a un costat i els eslips a un altre; i els mitjons ben aparellats en un gradient talment un Pantone... Llençà aquelles peces foradades, amb sets o estrips, i guardà tan sols les més noves. Notà que amb cada peça que llençava es desprenia algun trosset d'ell, i que amb cada set i amb cada estrip perdia instants i moments viscuts; es desprenia d'un catàleg particular de records personals i intransferibles... Feta la feina, l'armari feia goig de veure tan pulcre i endreçat; però tot era silenci, i tot era previsible.
Ara, només hi havia un armari sense vida, ben mort.
