SARGANTANA TREU EL CAP

Aviat aviat, diuen,
ara que la primavera
amb colors d’ametllers
i cirerers
despunta amb força,
vindrà l’últim fred i, potser,
la darrera nevada.

Ja ho fa això, el temps,
a aquestes alçades.

S’ha fet llarg aquest any.
I estrany.
Hem estat reclosos
enyorant el cel i l’aire,
i els colors de molt,
del tot,
i el sol i l’aigua.

I amb l'enyor

hem après també

la importància 

i el valor 

d'aquella abraçada
                    (que abans potser no fèiem

                     i que hi som a temps encara)
i la d'aquell somriure
i la d'aquella mirada.

I aquest hivern,
com deia, estrany,
amb un Nadal

a diverses taules,

els carrers de Maçaners,
han escoltat
-com temps no feia-
tantes veus
i noves passes

omplint els temps 

més buits

d'altres anyades.

Observador com ets,

i des d'aquesta talaia,  
segur que t’hi has fixat
que han fumat
per damunt el blanc
sobre les teules
unes quantes xemeneies
que altres anys
restaven mudes,
boques closes, 

                        silenciades,
i que hi ha hagut caliu
-i foc-

a moltes i més cases.

Aquí dalt segur
que ha estat un any
de calma compartida
amb isards i cabirols,
i picots, i l’oriol
des de Cal Grill
segur que d’un sol vol
s'arriba a dalt
a Terra Blanca.
Que aquest any el bosc
ha fet tranquil
i ha fet amb calma.

Avui,
com aquell matí
de fa deu anys,
també fa sol.
I el sol que ja surt
ens du de nou la llum
i de nou ens escalfa.

Entre les roques,
la sargantana es mou
i treu el cap
i amb el caminar juganer
damunt la sorra
et farà pessigolles al rostre
i si en algun moment
t’has adormit,
amb un lleu balanceig de cua

et dibuixarà el somriure
que et desvetllarà

amarat de sol, de llum

i de la nova primavera.

Postdata:
Avisa’ns així que vegis
com et sobrevolen
els primers roquerols,
que estem àvids
d’aquest renéixer.

17 de març del 2021

10è aniversari de l'absència d'en Jordi Vilaplana i Ballester (el germà, el marit, el cunyat, el pare, l'oncle, el sogre, el consogre, l'avi, l'amic)