L'ACCIDENT

L’home del cotxe escridassava la dona de la moto i li deia que aprengués a conduir, que des de quan es feien aquelles frenades sobtades, que una mica més en comptes d’un copet és una trompada, i que si se l’hagués endut per davant hagués estat, ja hi pot comptar, per culpa seva. La dona arronsava les espatlles i deia que ella havia fet el que tocava. I mentre s’afegien més vianants al monòleg de l’home, una noia, que ho havia vist tot, somreia: és cert que el llum era ben verd però, quan havia vist la moto amb l’intermitent fent-li l’ullet, el semàfor s’havia envermellit de sobte.

UNA VIDA A CARA O CREU

No podia més. S'havia passat la vida sent moneda de canvi. I quan s'havia trobar enmig d'un conflicte sempre l'acabaven implicant i li feien prendre part o bé a favor de l'un o bé a favor de l'altre. S'havia d'acabar. I  experimentant aquella fantàstica sensació de caure en el buit després d'haver pujat una mica, va delitar-se amb el moment, fins i tot s'atreví a fer algun gir sobre sí mateixa i jugà a planar a l'aire tot esperant el moment final de la caiguda, amb aquell temut impacte. I de sobte, el cop. Sec. Fort. Com una fuetada. I el seu cos rebotà amb un terra esquerp. I tota ella s'estremí. I adolorida, en el que semblava un últim espasme, en un darrer esforç abans de caure definitivament rendida, dibuixà uns cercles que cada cop s'estrenyien més i més. Fins que, just abans del darrer dring, i moguda per l'orgull que dóna l'instint de supervivència, la moneda es quedà de cantell i va pensar avui, que decideixin els altres.

EL QUADRE

La pintora feia hores que anava realitzant gargots en una tela, provant tècniques diverses, pinzellades i traços diferents, experimentant moltes textures i tots els materials. Olis, aquarel·les, pastels, acrílics, gouache, tremp a l’ou... Va provar el collage, i altres tècniques mixtes... I cap resultat no la satisfeia, cap tècnica li era adequada per captar l’essència i el missatge d’allò que volia transmetre, i es deia que el quadre havia d’expressar la força interior de qui el mirés i el seu sentiment, i que s’hi sentís reflectit, que hi veiés la seva imatge. I que havia de ser real, però eteri alhora, i que mirant aquell requadre l’espectador captés el seu propi talent, que el quadre era el camí, una invitació a la descoberta perquè notés dins seu aquella força, i que amb aquell primer impacte visual l'espectador es descobrís el creador, el geni, l’artista, aquell que, diuen, tots duem amagat a dins.

Decebuda, va deixar els pinzells, les paletes, els tubs, els pots... Ja ho recolliria l’endemà si és que l’endemà podia aprofitar-ho... Necessitava fer una pausa. Un descans. Desconnectar d’aquella idea. I buidar aquella bufeta que tant li tibava. I en obrir la porta del lavabo i pitjar l’interruptor de sobte se li va fer la llum al veure’s al mirall: aquella tela perfecta, aquell quadre sublim que amb tanta obsessió perseguia, de cap manera li sortiria perquè ja havia estat creat abans.

LA DONA QUE MIRA

A un racó de la sala un piano negre de cua mira amb ulls mig clucs, a través de l’espiell que deixa el tancament del teclat, el pati verd que s’entrelluca a l'altra banda dels vidres gravats de la finestra. Damunt les rajoles fredes els nens descansen de la calor de les corregudes pel jardí, i juguen relaxats i tranquils al bell mig d’aquella sala. Damunt seu, l’aranya de vidre roman ben recte, i només ha intentat balancejar-se lleugerament quan la nena, que anava al capdavant del grup, ha obert d’un cop de mà la porta per entrar, des del jardí, cap a la sala. Però l’aranya ja és gran, li costa moure’s i amb prou feines ha aconseguit fer dringar alguna de les seves llàgrimes. Els nens han improvisat damunt les rajoles un tres en ratlla amb fragments d'escorça i tres pedretes. Estan abstrets de tot el que els envolta. No veuen la llibreria farcida de volums de formes i mides i colors i lletres diversos i variats que cobreix de baix a dalt, i tot a l’ample, un dels panys de paret de la sala. Ignoren aquelles butaques esllanguides i lasses que descansen al racó oposat del piano fent companyia a un llum, tancat, de peu. I tampoc veuen aquella dona que, somrient, els mira amb ulls d’expressió tendra però amb la mirada un xic borrosa amagada en unes ulleres. La dona té el rostre d’un to marró lleugerament terrós, com si els anys l’haguessin tintat de sèpia. I manté creuats els braços damunt del pit, i se la veu satisfeta i contenta. Però no diu res, i tampoc parpelleja. No se li mou ni un cabell. No mou les mans ni tampoc els dits. Només mira somrient  i es deixa embolcallar pel riure dels infants i s’està immòbil rere un vidre, damunt la lleixa que corona una tauleta raconera, dins un marc de fusta treballada on hi consten, en una petita placa daurada sobreposada, un nom, i una data.

L'ENSURT DE LA PETXINA

Enterrada com sempre a la sorra d'aquell gran llac, la petxina es trobava degustant tranquil·lament fitoplàncton prehistòric quan hi va haver una enorme esllavissada a la muntanya que feia de límit per un dels seus costats. En aquell moment tancava les valves per descansar un xic de tanta menja però amb aquell terrabastall, presa del pànic i del llot de la muntanya, la petxina, de l'ensurt, es va quedar de pedra.

Milers de milions d'anys després un grup de nens, remenant roques en un marge sorrenc, la van trobar i la van confondre, alegrement, amb un fòssil.

ANYS D'EXPERIÈNCIA

Desenganyem-nos: avui les coses són com són, és cert. Però potser no són com eren. La roda, per exemple, segur que al principi va ser quadrada i només la voluntat i l’erosió del pas del temps la fer rodona com la coneixem ara.

EL XIUXIUEIG DEL VENT A LA CARENA

Al forat del res, el pensament si l’estreny el fa un buit. I el buit, del pes, cau, i quan jeu i descansa entre espígol, arbres i pedres, es muda infinit. 

Un vapor de memòria, el record de l’absent, es condensa. Sento pluja en el rostre; et noto present.

1r aniversari de l'absència d'en Jordi Vilaplana i Ballester (el germà, el marit, el cunyat, el pare, l'oncle, el sogre, el consogre, l'avi, l'amic)

TEMPUS FUGIT

Ara mateix voldria tancar els ulls i que en obrir-los haguessin avançat les hores. Trist pensar. Obro el ulls: quan un creu que mata el temps, és un mateix el qui es marceix, s'esllangueix i, finalment, s'apaga.

NOU CONTE!

A mà dreta, a la columna de TEMPS DE DESCONTE, hi trobareu una nou text.

Aquesta vegada es diu Красноярск, i podeu llegir-lo clicant allà mateix o a l'enllaç que està just aquí sota:

http://elcappledepardals.blogspot.com/p/blog-page.html 

Bon profit si en teniu gana!

Roger

L'INICI DEL CONFLICTE

L'Aisha s'ha desvetllat sobresaltada. Nota una sensació estranya. Amb el puny aparta la humitat que entela la finestra, que gemega i deixa caure, pel seu vidre, llàgrimes de baf. En aquella albada hi ha una foscor estranya. Es cobreix amb la manta que arreplega del llit i es calça sense cordar-les les bótes de muntanya. Obre la porta i surt a fora. Sota els seus peus, un llot negrós s'enganxa a les bótes. Mira aquell fang on va i d'on ve i veu que s'estén a un costat i a l'altre, però no endavant, només al llarg, mai a l'ample.

I és que aquesta nit un govern ha traçat les línies sobre un plànol per deixar ben clara quina és la frontera sobre el mapa, amb tinta negra, i amb la mà, dreta, alçada.

NATURA MORTA A LA FINESTRA

El traç de la via ha obert en canal el sòl. L'ha esbudellat. L'ha fendit. L'ha esventrat. I ara, amb la llum de la posta, veig projectada en un talús l'ombra del tren damunt aquesta terra vermella, sangonosa i ferida.

EL PRIMER DINOSAURE

El Modestus Rexsilencis va ser el primer dinosaure en trepitjar l'escorça terrestre fa poc més de 160 milions d'anys. Després en varen venir d'altres, un xic més tard, que li varen prendre el protagonisme i que es van extingir abans. El Modestus Rexsilencis va viure fins més enllà de l'impacte d'un meteorit despistat contra la Terra, i va veure la fi agònica de la immensa majoria dels seus congèneres. Però ell va voler passar desapercebut, tan, que a dia d'avui encara ningú té proves ni constància de la seva existència.

LLEPAFILS

Draps, llençols, catifes, cobrellits, jerseis, samarretes, mitjons, cortines o tovalloles. Tot ho seleccionava. De cada una de les peces en destriava uns fils. Després els disposava l'un al costat de l'altre, ben estirats o fent llacets o rínxols o bé relligats amb una capçada. A vegades els ordenava per la mida, o bé pel gruix, o en feia una escala cromàtica, o els classificava segons si eren cotó, cànem o llana. Després els amania amb un bon raig d'oli, els salpebrava, hi afegia nous o encenalls de foie, i poc a poc i amb respecte els degustava.

CAMINS

Anava perdut i fent un gest impropi dels homes s'atreveix a preguntar com anar a... La noia se'l mira, gira el cap escrutant potser l'horitzó, es rasca la barbeta amb una mà, fa una mitja ganyota i finalment estirant l'altre braç, movent lleugerament el cap i assenyalant un punt no definit d'on mira, diu em sembla que és cap allà, tot dret, sempre endavant. Ell, content, li dóna les gràcies i reprèn, decidit, el pas.

LA FOLLIA DELS qUADrATS

RECERCA

Quan li van dir allò una altra vegada, el gest instintiu va ser el de mirar-se les butxaques dels pantalons i comprovar si hi tenia algun forat, després va repetir la maniobra amb la motxilla i la jaqueta, i res de res. Va seguir buscant evidències i va fer i desfer una i altra vegada els camins on havia passat els últims dies, i va cercar pels bancs i les cadires dels llocs on havia estat i s’havia assegut. Fins i tot va arribar-se a l’oficina d’objectes perduts. I també va examinar que no tingués una fuita en el rellotge. I enlloc, cap rastre. No entenia com, sense evidències, el podien acusar d’haver estat perdent el temps aquells últims dies de manera reiterada.

CARPE DIEM

El professor de biologia parla amb sorna d’un insecte, i n’explica amb un punt de supèrbia el seu cicle de vida: l’efímera, de nom científic Ephemeroptera, és un insecte absurd, ja que la nimfa viu entre un o dos anys en un medi aquàtic, dolç o salobre, i quan és adulta, surt de l’aigua i amb prou feines viu unes hores o a tot estirar un parell de dies. Quin insecte més estúpid! Tota una vida fent de larva per ser adult només un dia! 

Just quan acaba de pronunciar la frase, per un infortuni, una part del sostre de l’aula s’esfondra i el professor mor, a l’acte, atrapat sota la runa.

AMOR IMPOSSIBLE

Quan en girar el passadís i entrar a la sala veu aquell tros de dona, sent com el seu cos es sacseja i s'accelera i s'estremeix: aquell coll tan bonic i perfecte, aquella mirada tendre i els llavis tan fins, les orelles tan sensuals i aquella pell tan viva, l'extravagant barret estrany i el seu perfil recte, sense tan sols un defecte... Se sent atrapat per tanta dolçor i bellesa concentrats en un sol rostre. Tem l'atracció de l'amor impossible i n'és conscient, però no hi ha res al món que més l'exciti: en aquell precís instant s'acaba d'enamorar, bojament, del bust de Nefertiti.

EL CARÀCTER DEL TIPÒGRAF

El tipògraf, cansat de fer servir sempre els mateixos caràcters de lletres, en va agafar unes quantes a l’atzar de diverses formes, barrejant-ne de pal sec, de retolades i decoratives, i va construir un text de mots inventats i inconnexos. Un text plàstic, estètic, un poema visual buit de qualsevol semàntica, ric de colors, ple d’imatges.

Alguns tipògrafs, pocs, entusiasmats, el van aplaudir per aquella iniciativa revolucionària i innovadora, però els més conservadors, la gran majoria, el van acusar de malversació de fonts.