Quan li van dir allò una altra vegada, el gest instintiu va ser el de
mirar-se les butxaques dels pantalons i comprovar si hi tenia algun forat, després va repetir
la maniobra amb la motxilla i la jaqueta, i res de res. Va seguir buscant evidències i
va fer i desfer una i altra vegada els camins on havia passat els últims dies,
i va cercar pels bancs i les cadires dels llocs on havia estat i s’havia
assegut. Fins i tot va arribar-se a l’oficina d’objectes perduts. I també va examinar que no tingués una fuita en el rellotge. I enlloc, cap rastre. No entenia com, sense evidències, el podien acusar d’haver estat
perdent el temps aquells últims dies de manera reiterada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada