La pintora feia hores que anava realitzant gargots en una tela, provant
tècniques diverses, pinzellades i traços diferents, experimentant moltes textures i tots els materials. Olis, aquarel·les, pastels, acrílics, gouache, tremp a l’ou... Va provar el collage, i altres tècniques mixtes... I cap resultat no la satisfeia, cap tècnica li era adequada per captar l’essència i el missatge d’allò que volia transmetre, i es deia que el quadre havia d’expressar
la força interior de qui el mirés i el seu sentiment, i que s’hi sentís
reflectit, que hi veiés la seva imatge. I que havia de ser real, però eteri
alhora, i que mirant aquell requadre l’espectador captés el seu propi talent, que
el quadre era el camí, una invitació a la descoberta perquè notés dins
seu aquella força, i que amb aquell primer impacte visual l'espectador es descobrís el creador,
el geni, l’artista, aquell que, diuen, tots duem amagat a dins.
Decebuda, va deixar els pinzells, les paletes, els tubs, els pots... Ja ho
recolliria l’endemà si és que l’endemà podia aprofitar-ho... Necessitava fer una
pausa. Un descans. Desconnectar d’aquella idea. I buidar aquella bufeta que
tant li tibava. I en obrir la porta del lavabo i pitjar l’interruptor de sobte se
li va fer la llum al veure’s al mirall: aquella tela perfecta, aquell quadre sublim que amb tanta
obsessió perseguia, de cap manera li sortiria perquè ja havia estat creat abans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada