eL cAp pLe dE pArDaLS: 2013

26 de desembre del 2013

PRÉMER EL GALET (In-definicions)

Prémer el galet: donar el tret de sortida a les festes de Nadal.

prémer el galet

Nota: aquest definició va ser publicada a la secció @diccionara del diaria Ara, el dia 27-12-2013

9 de desembre del 2013

QUAN TENÍEM ESPAIS EN COMÚ

Quan fa ja que et vaig seguir en la teva aventura per buscar un nou lloc on viure? Tres anys o potser quatre? A mi em va costar tant deixar enrere la família, les amistats, el meu entorn, en definitiva el meu món! T’estimava, això el més important, ho era tot, i et vaig seguir. Volies un lloc amb núvols ataronjats a tothora, on sempre hi fes bon temps, amb un anticicló perenne, on s’hi poguessin veure immenses aurores boreals a mitja nit, on hi bufés vent per practicar kitesurf a l’àrida sorra... I deies d’un lloc on això era possible. També em volies a mi, recordes?, tot i que t’havia expressat els meus dubtes de que jo encaixés com una peça més en el teu difícil trencaclosques. Poques setmanes després, arribats aquí, l’indret escollit, eres feliç: ho tenies tot, et trobaves al teu particular paradís, però la felicitat va fer que et comencessis a aïllar en el teu planeta.

Tot just arribar ja vaig veure que em faltaria l’aire, l’atmosfera es va fer irrespirable, la nostra relació es va enrarir i la nit i el dia de sobte es van escurçar, i van començar les discussions quan cadascú parlava de llunes diferents... Aquí tenim més espai, cert, i unes vistes fantàstiques, i tant, però em sento engabiat, i és veritat que el cel i Saturn es veuen espectaculars, però ja no ens escoltem els desigs ni les emocions i mirem en direccions diferents; tu observes el paisatge daurat i jo el punt blau al cel de l’horitzó taronja. En això tampoc ens posem d’acord. Abans, tot era tan fàcil! Coincidíem mirant la lluna i dibuixàvem mil viatges en la nit... Sé que el temps allà és canviant, però no hi ha vents huracanats ni aquesta calor asfixiant, i l’atmosfera té un aire més oxigenat i aurores boreals, molt més modestes, sí, però tan boniques! I sento que s’ha acabat, ja no puc més. He pres una decisió: si tu et vols quedar en aquest cul de món, aquí a Júpiter, ja t’ho faràs; jo demà mateix faig les maletes i amb el primer forat negre que trobi me’n torno a la Terra tres anys enrere.

Penjat a la web de Relataires en Català: http://relatsencatala.cat/relat/quan-teniem-espais-en-comu/1047200

27 de novembre del 2013

L'ESSÈNCIA DE LES COSES

QReieu-me, no ho feu...

25 de novembre del 2013

10.000

Gràcies, gràcies a totes i a tots els que anònimament o no us deixeu caure amb més o menys assiduïtat pel bloc, i bloc a bloc heu anat sumant visites, i gràcies és clar a aquelles i aquells més fidels que us hi heu subscrit. No sé quants sou i alguns ni tan sols qui sou. Però us dono les gràcies per acabar-me els textos amb la vostra lectura, per il·lustrar-los amb les vostres imatges, per revestir-ne els personatges i per posar-los veu, per dotar-los d'aquella expressió d'ulls i el gest i la impostura o aquell timbre, i per posar als paisatges colors i temperatures i emocions o indiferència. Sou vosaltres que doneu vida efímera al textos.

Em sembla que ha estat avui que el comptador ha saltat i ha sobrepassat els 10.000 i us puc assegurar que això dels zeros sempre m'ha fet il·lusió (bé, menteixo i rectifico; excepte en el exàmens). Recordo el curt plaer en veure de petit com giraven alhora els números hipnotitzadors del comptaquilòmetres del cotxe dels pares i com de tot d'una desapareixien; aquells números sovint desarrenglerats amb molts nous seguits de sobte es precipitaven a l'abisme, al buit, clic clic clic, i arrossegant-se els uns als altres deixaven llast i esdevenien zeros. Molt i res, ara és ple i ara ja és buit, ara hi són i ara ja no, ara tant i ara tant poc. El dígit era més gran, cert, però la sensació era una altra. Això sol ja em generava il·lusió, però a més tot això tenia una segona part: quants més zeros, menys temps faltava per l'aparició d'un cap-i-cua. La tensió i l'expectació del moment es mantenia ben tensa, encara a dalt de tot...

Avui ja heu fet 10.000 lectures i per tant heu creat 10.000 petits textos a la vostra imatge i semblança. És per això que de 9 (i us ho dic abans que no es canviï per un 0) us dono les gràcies.

La meva inconstància i jo seguirem per aquí. Fins quan vulgueu!

Abraçades

El cap ple de pardals

16 de novembre del 2013

CRUIXENT DE MIL FULLES

L’aigua es va absentar
ja fa un cert temps,
així de sobte,
i avui, arrencats molts fulls del calendari,
l'embat d’uns cops de vent
fa ploure fulles d'un verd pàl·lid.

Ara els arbres es despullen sota el cel gris
i resten nus i al racó del carrer,
a redós del banc,
s’hi arremolinen abraçant-se
les petites ombres esgrogueïdes
dels records d’aquell estiu
i de tantes hores.

Aquest any
els colors de tardor no passaran per casa
i escolto el lament cruixent de mil fulles seques.

11 de novembre del 2013

SENSACIONS A FLOR DE PELL

Quan el gall de cresta dreta li xiuxiuejà aquells mots tan bonics al racó de l'era, se li posà la pell de gallina @VullEscriure #microconte
— roger vilaplana (@rogervilhor) November 11, 2013

8 de novembre del 2013

VIDA DE GOS

Feia una vida de gos; cansat d'orinar en posició incòmode als escocells dels arbres, s'alçà i tornà a ser qui era @VullEscriure #microconte
— roger vilaplana (@rogervilhor) November 8, 2013

4 de novembre del 2013

EL MAQUISARD

Quan el veu venir de cara sap que és ell; el pes dels anys l'ha encorbat una mica, i l'arada del temps li ha llaurat de solcs el front i el contorn dels ulls. Veu que encara conserva aquell posat de rebel·lia, però les seves passes ja no són tan enèrgiques i fermes com les del record, i la seva mirada, abans brillant, s'ha fos. Ella s'hi atansa, i el saluda amb els ulls espurnejants i el somriure dolç envoltant unes paraules tendres. Ell deixa caure la seva mirada buida dins els seus ulls. Llavors s'adona de la cadeneta amb un targetó plastificat lligat a l'extrem. L'estira per acabar-lo de treure i el llegeix; hi ha un nom, una adreça, un telèfon, i un missatge parlant de l'Alzheimer. Aquell passador els havia ajudat a creuar, a ella i als seus pares, els paisatges glaçats recoberts de neu i de boires gebradores, i la frontera que els allunyava de la por. Molts anys després, ella li agafa càlidament la mà i li diu, tendrament, avui sóc jo qui et durà a casa.

Nota: text guanyador del concurs de microrelats de Regió7 i Diari de Girona, organitzat dins el cicle Tocats de Lletra

Notícia:
http://www.regio7.cat/pi-concursos/2013/11/04/concurs-microrelats-2013-premia-roger/248931.html
Bases del concurs:
http://www.regio7.cat/especials/poesia/2013/09/concurs-microrelats-2013-n291_32_6711.html

Tocats de Lletra:
http://www.regio7.cat/especials/poesia/tocats-de-lletra-2013/

31 d’octubre del 2013

OPORTUNITAT PERDUDA

Tenia la solució a les seves mans; inconscient, se les rentà enèrgicament i entre bombolles de sabó la solució s'escolà pel desguàs @VullEscriure @micro_contes
— roger vilaplana (@rogervilhor) October 31, 2013

26 de setembre del 2013

PLUJA DE TARDOR

S’aferren gotes al vidre
mentre al defora,
algú, pacient,
apedaça i lliga
els núvols
i les boires
del capvespre.

L’hora somorta fineix
i lentament i mandrós
s’esllangueix el dia.

El vent, absent
l’aleteig d’orenetes
i l’estrip dels falciots,
escomet sense ordre les fulles,
i allà al rere
on passen els colors
hi cauen les hores
que tenyeixen
de tornassols
les pols de l'instant
i la finita memòria.

I s’hi deturen,
i hi fan pòsit.

Ara cau el foscant
i al matí
pot ser que sentim
de bell nou
la frescor de l’alba.

Enllaça’m els dits
i masega’m,
a batzegades,
les trèmules pors
que, a aquesta hora
de llums i penombres,
em tenallen
quan ressegueixo,
amb el meu dit,
les fugisseres petges irisades
de les gotes
que s'aferren
a l'altra cara d'aquest vidre.

16 de setembre del 2013

AMB PEUS DE PLOM

Li van dir vés amb peus de plom, i els va fer cas. Fins un dia que va haver de fugir cames ajudeu-me, i va ser la fi de tot @VullEscriure
— roger vilaplana (@rogervilhor) September 16, 2013

15 de setembre del 2013

GUANYADORS PREMI NÚVOL DE CONTES 2013

Aquest matí, en el marc de la Setmana del Llibre en Català, s'han donat els premis als guanyadors del concurs. El jurat el formaven la Mariona Sanfeliu, la Griselda Oliver, Neus Nogué, Màrius Serra, Jordi Puntí, Enric Gomà i Matthew Tree.

Felicitats als guanyadors!

Us deixo l'enllaç per si els voleu llegir:

1r.- La guspira, de Ricard Biel

2n.- L’any de la fava, de Ferran Cerdans

3r.- Paios durs, de Jordi Benavente

4t.- Uganda, de Joan Rusiñol

La meva selecció personal, però, era aquesta (i per aquest ordre):

Us puc assegurar que no fa mal, de Ramon Jané

Uganda, de Joan Rusiñol

Paios durs, de Jordi Benavente

I sud enllà comença la gran repressió, de Diana Coromines

Vermell amargant, d’Anna Tomàs Mayolas

Així doncs, capítol tancat! Fins l'any que ve!

11 de setembre del 2013

HE TORNAT A LA TERRA

Sí, fa un moment, mentre fora diluviava, m'han fet baixar del Núvol.
Només us puc dir que la vista, des d'allí dalt, era preciosa. Us ho ben asseguro...
http://www.nuvol.com/noticies/finalistes-del-premi-nuvol-de-contes/
Les coincidències avui no s'han donat!

31 d’agost del 2013

PREMI NÚVOL DE CONTES 2013

Els premis literaris no volen dir res, són només fruit d'un atzar i d'unes coincidències; la del gust del jurat amb el teu text. No és res més que això. No vol dir que l'obra premiada sigui millor que les altres, només escenifica aquesta coincidència que deia... El text escollit (podia ser un altre), coincideix amb la preferència del moment (podria ser diferent) i l'estat d'ànim (que és sempre variable) de qui en fa la selecció (que podrien ser uns altres). Tot i aquest cúmul de circumstàncies coincidents, he de confessar que m'ha fet il.lusió passar el tall dels 20 finalistes del Premi Contes Núvol 2013.
Perdoneu-me l'autobombo, però m'ha fet il.lusió per mi i pel text, col.locat aquí dalt a la dreta d'aquest blog des de fa uns mesos, i he volgut compartir-la amb tots vosaltres.
Gràcies a tots/es!
Salut!
http://www.nuvol.com/opinio/contrallums/

19 d’agost del 2013

L'HAMACA

Quan va saber allò del món que girava, amb el detall de la rotació, la translació, la precessió i la nutació, es va refugiar a l'hamaca que un temps abans havia penjar entre dos arbres. Així, fos quin fos el moviment, ell sempre quedaria a resguard del risc de caure a l'espai si la terra mai es decidia a girar-se cap per avall de sobte.

30 de juliol del 2013

AL SO D'UNS BATECS

En girar la cantonada s'han aturat de cop: s'han quedat l'un davant de l'altre, i tot esbossant un somriure de disculpes, fan un pas cap a un costat per seguir cadascú el seu camí. Tots dos ho fan cap a la mateixa banda. Somriuen. Això sol passar, es diuen. Fan el gest de canviar de banda i tornen a topar. Tornen a fer un somriure i fan un gest de complicitat i sense fer-ne la intenció, es troben agafats d'una mà.

Ell l'enllaça.

Al cap d'un moment, en aquella cantonada, damunt del rajol gris, al so d'uns batecs, una parella balla.

5 de juny del 2013

ESPÀRRECS

Al bell mig de l’era, una gran paella amb oli suficient. Sota seu, les flames del foc tot just començaven a jugar a fit i amagar amb els petits remolins de fum escorredissos entre les teies. Prop d'allà, en unes teules, un munt d’espàrrecs ben posats, disposats en petits manats a punt per ser cuinats. Ara només faltava l’arribada dels convidats aquells que es van lamentar de no haver estat en la darrera brasa; en realitat els havia convocat a una calçotada, però avui, amb tota la mala llet, els enviaria literalment a fregir espàrrecs.

AL FINAL DEL TÚNEL (Piuladissa)

Va veure aquella llum blanca al final del túnel. En sortir-ne, el vagó del tren s'il.luminà amb l'esclat de la claror del dia @vullescriure
— roger vilaplana (@rogervilhor) 3 de juny de 2013

DINS LA GOTA D'AIGUA (Piuladissa)

Dins d'aquella gota d'aigua, embolcallats, el món, el cel, petits i capgirats @vullescriure @micro_contes twitter.com/rogervilhor/st…
— roger vilaplana (@rogervilhor) 24 de maig de 2013

30 de maig del 2013

PER LLOGAR-HI CADIRES (Piuladissa)

Li van dir que n’hi havia per llogar-hi cadires. I escollí models i fixà tarifes. I se sentí enganyat; aquell negoci fracassà @vullescriure
— roger vilaplana (@rogervilhor) 19 de maig de 2013

LA CARA DE VERGONYA (Piuladissa)

Li va caure la cara de vergonya i llavors tothom li pogué veure el rostre més sincer, més natural i més autèntic @vullescriure @micro_contes
— roger vilaplana (@rogervilhor) 20 de maig de 2013

28 de maig del 2013

UN DOLL D'ALMÍVAR

Quan va veure aquell núvol a l'horitzó no va pensar en agafar el paraigua. Res li feia sospitar que aquell ressol que havia entrellucat a través d'un porticó era una enganyifa, una lluïssor efímera; el núvol creixia i en un moment, el que va necessitar per baixar l'escala i obrir la porta del carrer i perdre-s'hi, va acabar de tapar els fragments de cel que encara quedaven blaus i verges de la seva grisor. Caminà capcot, amb les mans a les butxaques, guardant entre els punys closos el darrer record de les moixaines que ella li dispensava entre xiuxiuejos ran d'orella amb aquells llavis molsuts que li deien que dolç el meu trosset de sucre i tot ell es desfeia minuts abans que li digués que el deixava i que allò seu s'havia acabat, i s'apressà carrer avall per posar distància amb tot allò i, amb el primer dringar de la pluja, quan aquelles gotes grosses esbandien la gent i aixecaven la primera pols, sentí que es diluïa...

I regalimà entre els rajols de la vorera, i lliscà fent esses suaus entre les llambordes fins atansar-se a la boca de la claveguera, a aquella reixa de ferro fos... S'hi aferrà ben fort per no caure-hi, fins que l'esforç i ell, tots dos alhora, caigueren al buit, empesos per l'aigua, en un doll d'almívar.

25 de maig del 2013

CALIDOSCOPI

La noia agafà de la parada un llibre. No l’escollí pel títol, ni per l’autor. Es deixà dur per un impuls i agafà aquell que era d’un ocre despert, quasi elèctric. L’obrí amb cura, per una pàgina a l’atzar, acaronant el full que per primer cop respirava aire fresc i s’enlluernava amb un tímid raig de sol. A l’obrir-lo, les paraules i les lletres li caigueren a la vall que formaven el relligat de les pàgines. Sacsejà suaument el llibre, i les paraules s’ordenaren. La noia va llegir el fragment:

"-Sues? - aquella nit s’esperava desperta, apocada, no somreia, sabia que ja li faltava res pel dia i per l’hora..."

El va tancar i el va tornar a obrir just per la mateixa pàgina. Les lletres s’escolaren cap al llom una altra vegada i ella repetí l’operació; un altre sacseig, més curt, més intens, i els mots li semblà que s’ordenaven distints. Rellegí de nou el text.

"Quan es despertà, Pare, els seus llavis poc que somreien... L'àvia boja, l'hora dita, afaitada a pèl, resà, i parà..."

Les mateixes lletres, un ordre diferent… Va fer un sospir llarg, contingut. Després tancà amb cura el llibre, el pagà, i esbossà un somriure de satisfacció; cada vegada que l’obrís, pel mateix preu, llegiria un llibre diferent.

22 de maig del 2013

EL DAU (Piuladissa)

Els punts del dau caigueren quan aquest giravoltava. I ella mai va saber si aquella tirada va ser o no guanyadora @vullescriure @micro_contes
— roger vilaplana (@rogervilhor) 4 de maig de 2013

21 de maig del 2013

DE BOCA EN BOCA (Piuladissa)

El desig li digué a cau d’orella que la besés davant de tots. I aquell petó, tan dolç, va anar de boca en boca. @vullescriure @micro_contes
— roger vilaplana (@rogervilhor) 15 de maig de 2013

15 de maig del 2013

A L'OMBRA DE LES PARAULES (LA POETESSA)

Cada matí la noia es dirigia al seu hortet: empesa per una necessitat interior, havia decidit cultivar-hi lletres. Així, va llaurar i adobar la terra, i sembrà aquí i allà as o ics o hacs o es o bes indistintament i de forma aleatòria. I regà tot allò amb sentiment, amb rialles i tardes de posta, amb llàgrimes furtives, amb el refilet d’un oriol i la cadència d’un cucut, amb un plor desconsolat, amb l’escalf de l’abraçada, amb desig i batecs accelerats, amb calfreds d’una pell tremolosa, amb brises d’hivern i paisatges verds de primavera, amb aire fendit per la fulla despresa de tardor...

Els passavolants veien de lluny aquell paisatge d’emocions i s’hi atansaven encuriosits; com que era obert, hi entraven, i s’hi passejaven. Alguns s’estremien i altres només en llegien els mots. Alguns tornaven. I totes les sensacions que tenien, en caure a terra, amaraven i assaonaven el terreny.

La noia sentia que creixia, i que del seu interior en brollaven sentiments nous i sospirs fins llavors continguts i reprimits que li pintaven de colors i matisos les paraules que florien per tot arreu.

Ella no es preguntava per què servia tot allò; la feia feliç, l’omplia, i l’esforç li era retornat abastament pels somriures i gestos de complicitat d’aquells que s’aturaven a compartir el moment i aquells mots a l’ombra fresca i càlida de les lletres sembrades.

27 de març del 2013

BES DE SAL (Piuladissa)

La llàgrima que li lliscà galta avall la besà a la comissura dels llavis. Ella s'estremí, pensant que per la sal @vullescriure @micro_contes
— roger vilaplana (@rogervilhor) 25 de març de 2013

SOMNI (Piuladissa)

No abandonis un somni; ell mai ho faria @vullescriure @micro_contes
— roger vilaplana (@rogervilhor) 20 de març de 2013

26 de març del 2013

DESIG (Piuladissa)

Siusplau, que avui ningú apagui el cel! Tinc desig d'aquesta posta...

25 de març del 2013

ESQUITXOS A LA TAPA DEL WÀTER

L’home s’alça i rascant-se amb desgana l’ouera per damunt del xandall es dirigeix lentament, arrossegant les sabatilles, cap al lavabo. Es veu al mirall: barba incipient, blanquinosa, cabells esbullats que claregen i pèls que malden per treure el cap fora del nas. Es rasca la barbeta, ras-ras-ras, i sospira. Es gira. S’abaixa la goma dels pantalons i es busca a les palpentes el membre per dessota la panxa; localitzat, ajudant-se amb un maldestre moviment de malucs enrere i balancejant la resta del cos endavant, es treu la mànega pansida i orina amb desgana, intentant passar pel mig de la fusta que no ha aixecat. Minúsculs esquitxos s’escampen i ell, en un gest mecànic quan acaba la micció, repeteix a la inversa la maniobra i el moviment de malucs mentre posa a recer el membre. Amb desgana, torna a asseure’s al sofà agafant d’esma la cervesa de la tauleta. En beu el cul d’un glop i deixa anar, entre dents, esbiaixat, un eructe.

La dona, asseguda a la butaca d’orelleres, deixa les agulles de fer mitja, s’incorpora amb un cruixir d’ossos i s’encamina, amb passos vacil·lants, resseguint amb una mà la paret, cap a la cambra de bany. I pensa que les grans aportacions dels homes en el progrés de la humanitat es veuen reduïdes a no-res per l’home que només serveix per eructar, buidar la mirada en una pantalla, matar el glamour d’una samarreta imperi i, sobretot, per omplir d’esquitxos la tapa del wàter.

18 de març del 2013

LES PRIMERES ORENETES

Fa ja dos anys,
mentre el dia es llevava,
vaig veure des de la finestra
que et mostrava el cel gris
i la pluja d’aquells últims dies,
les primeres orenetes.

Van arribar juganeres
just quan la claror trencava
la primera de les absències.

Aquest matí,
damunt d’uns núvols grisos
d’un mateix paisatge plujós
que s’esquinçava,
he reconegut de nou aquell voleiar
inquiet i alegre
dels teus records
que anunciaven,
un any més,
la primavera.

17 de març del 2013

2n aniversari de l'absència d'en Jordi Vilaplana i Ballester (el germà, el marit, el cunyat, el pare, l'oncle, el sogre, el consogre, l'avi, l'amic)

http://www.elcappledepardals.blogspot.com.es/2012/03/el-xiuxiueig-del-vent-la-carena.html

4 de març del 2013

VES PER ON...

La col·lecció "Ves per on" va prenent forma i creix!

Acaben de sortir dos contes nous: "Pa amb tomàquet!" i "L'ou de Pasqua".

Si us ve de gust, els podeu trobar a les llibreries habituals o bé on-line al web de l'Editorial Salvatella

(a la secció de llibres en català):

http://www.salvatella.com/Default.asp

28 de febrer del 2013

LA PÀGINA DE CONTACTES

Insatisfet amb aquella relació, i d'amagat, es donà d'alta a una pàgina de contactes; treballà bé els respostes del perfil, les expectatives, els interessos i les seves aficions. Va escriure amb tot detall el seu perfil ideal de dona, i va definir la persona i els requisits que desitjaria a la parella.

En pocs minuts el sistema li envià un correu amb una possible candidata; el llegí expectant, amb un punt de tensió, excitat, bategant d'emoció... I clicà la imatge; i mentre s'obria la foto de la persona seleccionada, hi reconegué, a l'instant, sorprès, els cabells, el front, els ulls, el nas i, finalment, el somriure de la seva companya.

MESURANT LES PARAULES (Piuladissa)

Després d'una etapa convulsa, i aprofitant una treva, va mesurar les seves paraules i entre totes elles escollí lapislàtzuli; era llarga, vistosa, de so dolç, i li encaixava just per omplir aquell espai buit de la lleixa.

I els amics i les visites s'embadalien amb la música d'aquell mot, i el seu blau intens i l'olor de mar que desprenia.

5 de febrer del 2013

LA TALA

Creia fermament que aquell arbre no li deixava veure el bosc. Un matí que es llevà decidit, el tallà de soca-rel. En el mateix moment en que aquell tronc ferit es desplomà, davant seu s'obrí un espai immens. Només llavors s’adonà que no era culpa de l’arbre: el bosc quedava massa lluny per poder-lo veure bé. I aquella tala sols li serví per afegir més llenya al foc.

24 de gener del 2013

NEU AL LLAGRIMAL

Era terriblement insensible, i molt, molt fred. Tant, que un dia s'atreví a plorar i li caigué neu dels llagrimals. Aquell dia descobrí la poesia de l'aigua.

20 de gener del 2013

ALS CIMS DE LA LLETRA

Després d'enfilar-se a cada una de les moltes lletres de l'abecedari, escollí la M per instal·lar-s'hi. I des de llavors vivia allí dalt; li agradava la seva forma, les ombres que allí s'hi feien a la sortida o a la posta de sol, gaudir amb la vista des de dalt de tot dels dos cims, i arrecerar-se en dies de calor al fons de la petita vall on hi havia el rierol d'aigua fresca i constant. Un dia, es va preparar unes quantes coses per fer una sortida. I decidí baixar de la M. Després de molt caminar, un cop acabà el descens, cansat de l'esforç, es va treure allò que s'havia preparat i va beure i va menjar. Però acostumat a la llum del sol i el vent de les alçades, allà baix, prenent-se les coses al peu de la lletra, no se sentia còmode. I tornà de nou a dalt de tot, amb l'aire, les ombres, la llum, i aquell riuet d'aigua fresca.