EL VELL ZÀIMER

El vell Zàimer, un periodista jubilat de Barcelona, s’asseia cada matí a un seient d’un vagó del metro o d’una finestra de l’autobús, desplegava la revista que duia sota el braç i desembolicava dissimuladament l‘esmorzar frugal, que menjaria mig d’amagat, i que li faria més lleugeres les primeres hores abans no arribés la multitud. Al principi li era igual el seient, però amb el temps el fet de seure al mateix lloc li donava seguretat. Feia uns anys que li agradava enfilar-se de bon matí al metro o a l’autobús. I aquell dia prometia, ho palpava a l’ambient. Tot just començava a fer rosegons a l’entrepà, que ja contemplava una senyora amb un nadó penjat del pit que xuclava àvidament, i uns minuts més tard veia aquell artista dels guants blancs que feia formes diverses amb globus, -des d’un mòbil, a un tren, un vaixell, una espelma o una cullera-, que aprofitava el trajecte per fer inventari del seu material, just després s’abstreia amb el penjoll que al caminar d’una noia oscil·lava com un pèndul hipnotitzador, i finalment olorava la flaire d’un perfum fugisser... Una estona més tard, sortia del metro, i encara tingué temps de recollir uns petons d’un comiat oblidats al peu de l’escala. S’enfilà a un autobús i respirà l’olor de te de menta d’un jove que li oferia el seient, s’amarà de l’olor de les verdures acabades d’adquirir al mercat, s’extasià amb els colors d’uns llençols estesos a un terrat, i visqué la ingravidesa d’una ploma perduda que queia damunt d’un para-sol i el rodolar d’un botó descosit fins a caure entre la reixa del clavegueram...

Aquell havia estat un matí intens i aquell dia no li feia falta quedar-se fins al vespre. Agafà la línia que el duia de cap a casa, prop de Montjuïc, i pel camí de tornada catalogà de memòria tots els records, com feia habitualment, i escriví amb un retolador permanent les referències de cadascun d’ells a una etiqueta adhesiva.

L’endemà, abans de tornar a pujar al metro com feia cada matí, els ordenaria a l’expositor o a les prestatgeries, en funció de les seves preferències i de les emocions que els records recollits li suscitaven. I és que el vell Zàimer feia anys que regentava “L’Embarbussament”, un local al vestíbul d’una estació del metro; tenia una pissarra a l’exterior en la que s’oferia, com si es tractés del menú del dia, un poema i, per acompanyar-lo, una melodia o un concert, suau, de fons. La botiga era, més que botiga, un regal als sentits, un museu de paraules, un inventari d’instants viscuts, una biblioteca de petits esdeveniments anònims, un mirador d’escenes robades a la multitud, algun monòleg interior recollit pels vagons, parades d’autobús o escales del metro.

El vell Zàimer sabia que sempre hi hauria qui s’endinsaria a la seva botiga, qui sap si empès per la curiositat o per una data, un rostre o una història oblidada en un seient o a la parada del bus o a l’andana del metro. La botiga era una muralla, un refugi, un xarop, un antídot davant l’oblit. I de fet no recordava exactament el dia en què se’n va fer càrrec, però sí que recordava amb claredat que va ser un d’aquells dies de passeig que s’hi va fixar per primera vegada. I durant uns dies va fer sempre el mateix trajecte, amb el mateix metro, assegut al mateix seient, a la mateixa hora. I sempre que hi passava, la porta era tancada. Un bon dia va decidir que hi entraria. I es va trobar la porta oberta de bat a bat. I a dins, ningú. Només records catalogats amb etiquetes adhesives a l’aparador i als prestatges. 



Nota: aquest text es va fer per participar en el Concurs de Relats Curts de TMB, de l'any 2009, en l'apartat Dadaísta (en el text s'hi havien d'incloure 40 paraules concretes, i que l'escenari fos el transport públic). No es va poder presentar.
Els enllaços a les bases ja no estan disponible.