LA DONA QUE MIRA

A un racó de la sala un piano negre de cua mira amb ulls mig clucs, a través de l’espiell que deixa el tancament del teclat, el pati verd que s’entrelluca a l'altra banda dels vidres gravats de la finestra. Damunt les rajoles fredes els nens descansen de la calor de les corregudes pel jardí, i juguen relaxats i tranquils al bell mig d’aquella sala. Damunt seu, l’aranya de vidre roman ben recte, i només ha intentat balancejar-se lleugerament quan la nena, que anava al capdavant del grup, ha obert d’un cop de mà la porta per entrar, des del jardí, cap a la sala. Però l’aranya ja és gran, li costa moure’s i amb prou feines ha aconseguit fer dringar alguna de les seves llàgrimes. Els nens han improvisat damunt les rajoles un tres en ratlla amb fragments d'escorça i tres pedretes. Estan abstrets de tot el que els envolta. No veuen la llibreria farcida de volums de formes i mides i colors i lletres diversos i variats que cobreix de baix a dalt, i tot a l’ample, un dels panys de paret de la sala. Ignoren aquelles butaques esllanguides i lasses que descansen al racó oposat del piano fent companyia a un llum, tancat, de peu. I tampoc veuen aquella dona que, somrient, els mira amb ulls d’expressió tendra però amb la mirada un xic borrosa amagada en unes ulleres. La dona té el rostre d’un to marró lleugerament terrós, com si els anys l’haguessin tintat de sèpia. I manté creuats els braços damunt del pit, i se la veu satisfeta i contenta. Però no diu res, i tampoc parpelleja. No se li mou ni un cabell. No mou les mans ni tampoc els dits. Només mira somrient  i es deixa embolcallar pel riure dels infants i s’està immòbil rere un vidre, damunt la lleixa que corona una tauleta raconera, dins un marc de fusta treballada on hi consten, en una petita placa daurada sobreposada, un nom, i una data.

LA FOLLIA DELS qUADrATS

LA NENA QUE VOLIA SABER COM S'AGUANTAVA LA LLUNA

Feia temps que la nena s'ho preguntava. I va organitzar-se durant dies mentre buscava una escala. Ben llarga. Fins que la va trobar. Llavors va esperar que el dia es vestís de nit i que la lluna ja estigués encesa. Va sortir de puntetes de l'habitació i va sortir de la casa, amb l'escala al damunt, i es va enfilar al turonet del costat del jardí on sovint hi passava la tarda. Va col·locar l'escala, ben subjecta, i es disposà a enfilar-s'hi. Va estar pujant una llarga estona, i a mida que ho feia la seva emoció augmentava. I va arribar-hi: l'escala era justa i va haver de posar-s'hi de puntetes, i encara va haver d'estirar la mà i amb la punta dels dits va aixecar una mica aquella lluna, que pesava un xic perquè era ben plena. Va estirar el coll, i va mirar aquella cara oculta. I va obrir uns ulls com unes taronges, i amb un somriure igual de gran, va tornar a deixar delicadament, i tal com l'havia trobada, la lluna. I va davallar ràpidament. I un cop a baix va desar l'escala, i se n'anà de nou a la seva cambra. I es va adormir damunt del llit, rebentada per l'esforç i feliç perquè sabia, per fi, com s'aguantava la lluna plena.

UN CAS DE GRAVETAT

N'estava fart de tot allò i va decidir buscar com posar-hi fi d'una manera senzilla. Per afrontar el problema, va decidir parlar-ne cara a cara amb l'altra part implicada. La va trobar ràpidament i, després d'unes hores de reunió tenses, la gravetat va reconèixer que potser n'havia fet un gra massa durant tots aquells anys i va decidir no lligar-lo més temps i en uns minuts se'n va desentendre. I així, per fi, va experimentar el plaer de no tocar de peus a terra.