Feia temps que la nena s'ho preguntava. I va organitzar-se durant dies mentre buscava una escala. Ben llarga. Fins que la va trobar. Llavors va esperar que el dia es vestís de nit i que la lluna ja estigués encesa. Va sortir de puntetes de l'habitació i va sortir de la casa, amb l'escala al damunt, i es va enfilar al turonet del costat del jardí on sovint hi passava la tarda. Va col·locar l'escala, ben subjecta, i es disposà a enfilar-s'hi. Va estar pujant una llarga estona, i a mida que ho feia la seva emoció augmentava. I va arribar-hi: l'escala era justa i va haver de posar-s'hi de puntetes, i encara va haver d'estirar la mà i amb la punta dels dits va aixecar una mica aquella lluna, que pesava un xic perquè era ben plena. Va estirar el coll, i va mirar aquella cara oculta. I va obrir uns ulls com unes taronges, i amb un somriure igual de gran, va tornar a deixar delicadament, i tal com l'havia trobada, la lluna. I va davallar ràpidament. I un cop a baix va desar l'escala, i se n'anà de nou a la seva cambra. I es va adormir damunt del llit, rebentada per l'esforç i feliç perquè sabia, per fi, com s'aguantava la lluna plena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada