Quan el mar ho cobria quasi tot, la platja li va dir al mar que siusplau deixés de mullar-la. El mar, sobtat, es va fer enrere. La platja li va demanar al cap d’un moment que no la deixés assecar-se i que siusplau la remullés de nou amb la seva aigua salada. I el mar, content, va avançar una altra vegada. I d’aquella indecisió en van néixer les onades.
I la lluna, envejosa d'aquesta passió eterna entre el mar i la sorra... estira i estira al mar... decidida, ben decidida, però sense aconseguir mai separar-los.
ResponElimina