POLS SEREM

La brúixola avui ha perdut el nord. L'agulla busca i no el troba i es belluga al seu interior. Gira a un costat, gira a l'altre, i el nord es regira i es mareja voltant des de l'eix. I el sud vol i l'ajuda i el nord que s'estira tot fent el ronsa el punxa al revés. És un pols estèril, un pols oposat; per més que l'un tibi, encara que tebi, i si l'altre cedís, estan condemnats a ser, eternament, pols.

TENIM UN NOU CONTE!

Està a la barra de TEMPS DE DESCONTE.
Es diu CERCLE i el podeu llegir si cliqueu al següent enllaç:

http://elcappledepardals.blogspot.com/p/cercle.html

O bé des del propi enllaç lateral del bloc.
Per cert, gràcies a totes i a tots: avui dimarts 31 de gener hem superat les 2.000 visites!!!
Salut!

LES PROMESES DEL CANDIDAT

En un auditori ple de gom a gom, el candidat exposa el seu discurs amb vehemència: 

-Avui, em presento aquí, davant de tots vosaltres, i adquireixo públicament un compromís. I ho faig amb veu ben alta i clara perquè ningú dubti que aquest compromís meu és ben ferm: demà mateix començarem a establir les bases que ens permetin dibuixar les línies principals que ens condueixin a un principi d’acord que ens facilitin traçar el camí del que ha de ser un primer esbós definitiu per tal de tenir una aproximació fidedigne a l’estudi d’una proposta concreta. És tan gran el meu compromís amb la causa que, un cop aconseguida aquesta fita, donarem les instruccions oportunes perquè sense més demora s’activi un pla que faci possible, prèvia constitució d'una comissió de seguiment, i que valorarem en el moment oportú com s'estableix, com us deia, activarem les línies que facin possible posar el fonaments d'aquest pla que permetin fer una valoració encara més exhaustiva d’aquest esborrany, i per això buscarem els mínims comuns denominadors que assegurin el desenvolupament i creixement d’aquest embrió de futur en aquesta primera fase, sobre la qual farem les addicions, supressions i totes les esmenes que facin falta a fi d’assolir-ne la redacció definitiva. I tot això ho farem amb total fermesa i no tolerarem, sota cap concepte, interferències de ningú ni de cap mena! I un cop posats aquests fonaments inamovibles, aquests pilars ferms que garantiran l'esdevenidor, donarem les indicacions escaients per fer el projecte que estableixi la valoració correcte d'aquestes bases ja perfilades i definides. I quan tinguem el principi d’acord per establir aquestes línies, seguirem insistint en la línia pactada per tal d’assegurar-nos que tot això, tot, sense renúncies de cap mena, absolutament tot, sigui possible! 

Al final del discurs, la gent, fervorosament entusiasmada, l’aplaudeix i l’aclama.

ABSÈNCIA

Avui no ha vingut. Havíem quedat com cada dia, al mateix lloc, sense concretar l'hora. Així ho fem habitualment, i així ens hem entès fins ara.

Ha sonat el telèfon i per primer cop des de fa temps, m'he sobresaltat. I si fos que...? Res, una trucada de propaganda, si volia comprar un tros de cel, o això m'ha semblat entendre. Les hores avancen. No ha vingut encara. En l'espera, se m'han aclucat els ulls. M'he desvetllat amb el voleiar de la cortina i el repicar insistent del porticó de la finestra, batent-se una i altra vegada i fregant l'ampit de la finestra. L'he cridada. He pensat que no hagués entrat per allí: breu mirada al carrer, tot en silenci, tot desert. He pensat és aquí i potser té ganes de jugar. I l'he buscada per l'estança: darrera la porta, sota el llit, dins l'armari entreobert, i fins he mirat a dins la dutxa. Res. Entre les llibreries, i darrera els mobles. Res. En el bagul, i a la terrassa. Res de res. 

Qui sap, potser ha estat aquest fred plugim que li deu haver dit avui queda't a casa. I la Inspiració li deu haver fet cas perquè, avui, no l'he trobada.          

PICNIC

Aquell dia en despertar-se van decidir menjar-se el món. Van agafar la cistelleta del picnic de cada diumenge, amb aquelles estovalles de coloraines, aquells tovallons d’ocres difuminats amb ribet blanc, els gots verds i els plats blau cel, els coberts color de plata lligats amb un velcro ataronjat, i un cop tot al maleter van enfilar-se al cotxe i van emprendre el rumb cap enlloc i a tot arreu alhora. Quan els va semblar bé, coincidint amb l’hora en la que el sol marca el punt del migdia, van aturar el motor, van descendir del cotxe i en van treure els atuells per preparar la menjada. Un cop tot parat, van mirar-se somrient i contents de veure aquelles tovalles tan ben posades, i sense dir-se res van entendre que cadascú havia de començar pel que més li vingués més de gust o en tingués ganes. Ell es va lligar el tovalló al coll, era maldestre amb els coberts i sovint les salses i els olis escollien les teles que descansaven al seu pit o a la protuberància de la seva panxa per, còmodament, transformar-se en llàntia. Ella, coqueta amb sucre, va estirar davant seu les cames i les va deixar mig creuades, aguantant-se amb un braç de biaix cap enrere, l’altre creuat damunt la faldilla jugant amb els dits, i el cap, cabells al vent i lleugerament inclinat. La brisa era alegre i la llum reia amb els seus colors dels dies de festa. Ell observà el món i n’agafà un bocí a l’atzar: tenia un gust dolç de mel i el cruixir del crocant. Ella decidí treure’n la clova i degustar-ne l’interior: tenia gust de maduixa amb lleugers tocs d’acidesa de llima i textura de marc de cava. Llavors entraren l’un en els ulls de l’altre i assaboriren en les mirades els matisos d’aquells trossets de món.

MÚSICS DE CARRER

El músic de carrer amb les puntes dels dits aplega les partitures, les desa en una carpeta, i recull el faristol i calmosament el tanca. Aixeca la vista i mira la llum de cap lloc en concret, abaixa el cap i els cabells li assenyalen els diners escampats damunt el feltre de la caixa de l'instrument. Els arreplega un per un un, sense comptar-los, i se'ls fica a la butxaca de l'armilla malalta. Amb el polze i l'índex destensa les cerres amb la nou de l'arquet, i amb suavitat el col·loca al seu lloc de sempre, dins la funda del violí. Subjectant pel mànec amb una mà l'instrument, l'aixeca lleugerament i fa una ullada a les clavilles i repassa amb la vista les cordes i el polsim de resina que s'hi amaga. Plega la cadira, ho carrega tot al carretó i amb pas lent i una mà a la butxaca, el cap alçat, s'allunya de l'indret. 

Al cap de poca estona un home també amb un carretó s'atansa al mateix lloc. En treu l'escombra i la senalla i es disposa a escombrar. Però ho fa amb cura, destriant la brossa aparent. I entre tota ella, en separa unes notes que es guarda en un estoig que du amagat. Un cop arribi a casa, com cada vespre, les rentarà amb aigua tèbia i un detergent suau perquè no destenyeixin gaire i això no en faci variar els temps. Després, estendrà aquell si bemoll i sostindrà el sol i totes les altres notes als cinc fils que té per estendre la roba. Llavors convidarà les seves amistats i l'endemà al matí a l'hora que surt el sol tots plegats gaudiran del so i la música d'aquelles notes perdudes.

LA FUNÀMBULA

Des d'aquella alçada de la plataforma i mentre fa una roda d’escalfaments per tonificar i activar tots els músculs, es recorda del trapezi i les teles aèries i de quan repassava mentalment cadascuna de les figures estàtiques i en moviment, enllaços, caigudes i seqüències, que faria durant l’espectacle. Avui, però, estrenarà nou aparell i incorporarà la cinta plana. La cinta és curta, però així i tot li fa cert respecte. Intueix les grades encara buides i nota per primer cop la fredor de la carpa absents els murmuris de veus, colors de jerseis i mirades enlaire.  No pot mirar avall, però s’imagina la xarxa de seguretat com una immensa teranyina. La funàmbula agafa aire i amb la punta d’un peu tanteja la cinta que, estremida, li respon amb un suau moviment. Després avança  fent lliscar un peu rere l'altre, amb pas pausat però segur, per la cin ta que es ba lan ce ja lleu ge ra ment i es  pa  ia  els  pas  sos  i, en un moment de dubte, ajuntaelspeus i els col·loca de nou l’un davant de l’altre. Respira fons, alça el cap, i re pren les pas ses fins que acaba creuant sense vacil·lacions de cap mena aquella cinta plana. Un calfred d’emoció li recorre l’esquena. Un nus al coll li reté l'explosió d'un crit i li escanya una llàgrima. La tremolor s'esvaeix. De fet, l’exercici d'escalfament que realitza a dos pams de terra no tindria més dificultat si no fos que la noia, des de fa un temps, és cega.

FUTUR

En sortir de casa es va topar amb el futur al replà de l’escala. Es van saludar educadament, amb un somriure i una lleugera inclinació de cap mentre els xocaven els alès dels seus bon dia i, un cop a l’ascensor, tot baixant, van fer un esbós improvisat del que podia ser la resta de la jornada. El futur va dir-li que li semblava bé, però va afegir, amb certa flegma i donant-se aires d'importància, que miraria què hi podia fer però que no ho donés per fet  perquè, en aquesta vida, segur segur, va prosseguir, no hi ha gaire bé res.

LLUM DE NOSTÀLGIA

Avui s'ha deixat submergir en un bany càlid de records amables i s'ha deixat guiar per no sap què fins no sap on. I s’ha trobat a si mateixa enmig d’una càlida i fresca llum de records. Els ha agafats un per un, amb molta cura, i els ha anat col·locant amb delicadesa damunt d'un disc de vinil. Un instant més tard, entre el gir del vinil i el seu despertar de cel·lofana, ha destriat un so de regalèssia, entre aspre i dolç alhora. Era tanta la nostàlgia que de sobte se li han fet presents tots aquells records que encara no ha dit, que no ha pensat, que no ha viscut, que no coneix, que no ha escrit, i que ja tant i tant s'estima.

LLETRAFERIT

La lletra A s’ha desprès de la inscripció de la façana i fent giragonses i rebotant ací i allà acaba impactant, amb el seu angle més agut, a la galta de l’home que, sobtat per una fressa estranya, ha aixecat la vista i amb ella el cap per veure aquell soroll d’on venia. L’esgarrinxada ha estat superficial, però en la mesura justa perquè l’home es posi instintivament la mà a la pell ferida. Ja més tranquil al comprovar que no té rastres de sang ni de cap mena, busca l’objecte que li ha causat l’ensurt. Al cap d’un moment el localitza abatut a l’escocell d’un arbre. L’agafa, se’l mira del dret i de l’inrevés, i mentre el subjecta amb una mà amb l’altra li dóna uns suaus copets i amb un fil de bufera li treu la pols i el neteja. L’home refrega l’objecte a la màniga del jersei i no en té cap dubte: és una A. Cofoi, se la guarda a la butxaca de la jaqueta i es diu a si mateix per sota el seu somriure satisfet que li preguntarà a un pagès amic seu com es cultiven les lletres.

ELS NOMS DE LES COSES

Quan es van posar els noms a les coses jo, de veritat, no hi era. Si hi hagués estat present, lapislàtzuli seria un balcó, patracol una tomata, l’enzim fóra benzina i el verd, el carabassa. Desguitarrat seria gespa, gamadiu la tornaguia, recidiva la lletuga i un trist sòpit, la dulia. El duler seria un pòndol, el drosòmetre un contrapès, l’estanyerri el jaborandi i els ixòcids els rebecs. Policrest fóra el citini, propparent l’anterozoide, i el zub-zub una tonsil·la. La lladella l’amanida, la rabasta xafanòria, quinquagèsim la subhasta i un supòsit, la petrella. Podeu estar-ne ben segurs: quan es van posar els noms a les coses, creieu-me, jo no hi era. 

A DOS QUARTS DE SET

Pels volts de dos quarts de set, cansat de donar voltes per l’esfera de les hores un dia rere l’altre, el rellotge de paret ha decidit fer vaga de busques caigudes. Arribat el moment, les agulles espeterneguen i, amb aquells petits espasmes, exhaureix sense saber-ho els seus últims segons de pila.

AL FINAL DEL TRAJECTE

El raig de sol ha matinat i ha sortit d’hora. Travessa l’espai fosc i ingràvid del silenci i entra sense problemes a l’atmosfera quan fa estona que viatja i comença a estar cansat i a perdre força. Es pregunta quan arribi de quin color el veuran i interiorment desitja que el final del trajecte sigui una pell que vol ser bronzejada, o una abella que fa mel o una flor que necessita ser escalfada. Interiorment desitja també que al final del seu trajecte no es topi amb un mirall, una superfície brillant o una finestra tancada. Li faria mandra, després de tanta estona de viatge, haver-ne de reprendre un altre.

MADURESA

-Uf, va dir ell, finalment (perquè li venia de gust en aquell moment, i perquè s’havia passat la vida només badant-la un cop s’havia empassat el pastís i també la mandra que li omplia la boca cada vegada que algú obria el llibre i en feia una lectura). I ara, 34 anys després, ell va dir, finalment, uf, senzillament perquè li venia de gust i en tenia ganes.

(Dedicat, amb tota modèstia, al conte "Uf, va dir ell", de Quim Monzó)

L'HOME QUE CAMINA CAPCOT

L'home desfà el camí i avança capcot arrossegant la vista per terra buscant somriures extraviats a vegades volgudament, a vegades per una situació forçada. Però en el temps transcorregut els somriures s’han fet grans, els uns han emprès el vol i uns altres s’han enfilat joiosos als arbres on alguns han fet el niu o, senzillament, han optat per fer-hi estada.

Si l'home hagués aixecat el cap potser els hagués vist, però qui sap si a aquestes alçades es reconeixerien.

EL TRENC D'ALBA

Els bruscos moviments del vagó del metro ajuden els meus ulls a recórrer aquell espai i a saltar entre cares grises amagades rere diaris regalats o d'algun llibre, orelles aïllades amb auriculars, i llums fredes. Tot d'una, una llum em sobta, m'enlluerna i em captiva: just a la línia d'un horitzó, a la vall entre dues brunes muntanyes, l'esclat d'un fantàstic sol ixent m'encega i abraça la plana. Llums i colors d'albada efímera, ja que a la parada següent, la noia baixa, i amb ella s'endú aquell cinturó, les natges, l'esquena i els fils prims i daurats d'un tanga.

LAMENTS DE MATINADA

Cada nit abans d’anar a dormir, ella l’acaronava amb el dit un moment breu, curt, fugisser, i se’l mirava un instant. I amb aquell moviment ja el preparava, era la seva manera de dir-li que l’endemà la desvetllés. Sense un siusplau, sense cap subtilesa, amb prou feines amb el tacte just. Cada vespre, cada nit, el mateix ritual i aquell gest mecànic despullat de qualsevol tendresa acompanyat d'un clic sec d'interruptor.

L’endemà, quan ell la despertava, ella li arrufava el nas, i a vegades fins i tot el feia callar amb un gest enèrgic. I mai li ho agraïa. Ella, interiorment, el feia culpable de les poques hores de son, del poc descans o de la mala nit passada.

I un matí s’adonà que el timbre d'ell, estrident i agut, que cada matí la despertava, era, en realitat, la crida a una nova oportunitat per sentir-se ben viva.

EN EL FONS

Després d’un temps subjecta dansant amb el vent l’alliberen i, acompanyada pel despertar del grinyol rovellat d’una politja i del cruixir d'una corda mandrosa, es precipita pou avall. La seva imatge a contrallum creix reflectida en la superfície d’una fosca aigua cristal·lina. De sobte, s’estampa i esquitxa i esquinça el mirall amb estrèpit zincat. I en el bellugadís balanceig de les seves onades, lentament, en el petit mar d’aigua dolça, el poal, rendit, s’enfonsa.

DIADA DE REIS

Els nens assedegats de joguines rebenten els papers que uns segons abans servien d'embolcall. Esbotzen les caixes en una orgia de regals oberts i per obrir encara, i ansiosos per veure qui la tindrà més gran, la joguina, miren de reüll els paquets dels altres. N'hi ha un, el més afortunat d'entrada, que té una caixa gran, molt gran. Els altres s'hi atansen moguts a parts iguals per l'enveja i la curiositat. S'hi acosten, i els més agosarats fins i tot s'atreveixen a esquinçar aquell paper de coloraines que els separa de la sorpresa. Després d'un moment frenètic d'estripar els papers, els nens llencen un ooooooooooh! prolongat d'admiració mentre es creuen mirades sorgides dels seus ulls esbatanats. L'adult que ha dut aquell regal s'estarrufa movent inquiet i nerviós el cul a la butaca per fer-se veure, mostrant així que gran que la té la satisfacció pel fet que el seu present sigui el centre d'atenció de la festa. Els nens treuen de la caixa aquell gran obsequi, aparten amb algun cop de peu maldestre les joguines escampades per terra i criden feu lloc feu lloc. Entre uns quants han agafat el gegantí  obsequi i ara el deixen a un costat, arrecerat amb les altres joguines. Arrosseguen la caixa fins al centre de l'estança i en un obrir i tancar d'ulls ja s'hi han ficat tots dins entre xiscles, picades de mans i rialles.

TREN TOPIC

#avuifaforçafred
#jatornaaanarambretard
#vamoltple
#avuinopodremseure
#semblaunallaunadesardines
#comlalíniadelvallèsnohihares
#jahitornemaser
#sempreigual

EL DIBUIXANT

Una goma i un carbonet. Aquestes eren les seves eines. Un cop fora de casa, mirava tots i cadascun dels rostres amb els que es creuava o bé al carrer, als parcs, a l’ascensor, al quiosc o al súper. I quan veia un rostre desdibuixat, ell en repassava els perfils i l’expressió. I allà on hi veia ombres, les esborrava amb la goma i, amb el llapis, els esbossava un somriure.

PACIÈNCIA

La gota, aquell dia i en aquell instant precís, va decidir girar cua. I el got, aquell dia i en aquell instant precís, no va vessar.