El músic de carrer amb les puntes dels dits aplega les partitures, les desa en una carpeta, i recull el faristol i calmosament el tanca. Aixeca la vista i mira la llum de cap lloc en concret, abaixa el cap i els cabells li assenyalen els diners escampats damunt el feltre de la caixa de l'instrument. Els arreplega un per un un, sense comptar-los, i se'ls fica a la butxaca de l'armilla malalta. Amb el polze i l'índex destensa les cerres amb la nou de l'arquet, i amb suavitat el col·loca al seu lloc de sempre, dins la funda del violí. Subjectant pel mànec amb una mà l'instrument, l'aixeca lleugerament i fa una ullada a les clavilles i repassa amb la vista les cordes i el polsim de resina que s'hi amaga. Plega la cadira, ho carrega tot al carretó i amb pas lent i una mà a la butxaca, el cap alçat, s'allunya de l'indret.
Al cap de poca estona un home també amb un carretó s'atansa al mateix lloc. En treu l'escombra i la senalla i es disposa a escombrar. Però ho fa amb cura, destriant la brossa aparent. I entre tota ella, en separa unes notes que es guarda en un estoig que du amagat. Un cop arribi a casa, com cada vespre, les rentarà amb aigua tèbia i un detergent suau perquè no destenyeixin gaire i això no en faci variar els temps. Després, estendrà aquell si bemoll i sostindrà el sol i totes les altres notes als cinc fils que té per estendre la roba. Llavors convidarà les seves amistats i l'endemà al matí a l'hora que surt el sol tots plegats gaudiran del so i la música d'aquelles notes perdudes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada