Cada nit abans d’anar a dormir, ella l’acaronava amb el dit un moment breu, curt, fugisser, i se’l mirava un instant. I amb aquell moviment ja el preparava, era la seva manera de dir-li que l’endemà la desvetllés. Sense un siusplau, sense cap subtilesa, amb prou feines amb el tacte just. Cada vespre, cada nit, el mateix ritual i aquell gest mecànic despullat de qualsevol tendresa acompanyat d'un clic sec d'interruptor.
L’endemà, quan ell la despertava, ella li arrufava el nas, i a vegades fins i tot el feia callar amb un gest enèrgic. I mai li ho agraïa. Ella, interiorment, el feia culpable de les poques hores de son, del poc descans o de la mala nit passada.
I un matí s’adonà que el timbre d'ell, estrident i agut, que cada matí la despertava, era, en realitat, la crida a una nova oportunitat per sentir-se ben viva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada