PICNIC

Aquell dia en despertar-se van decidir menjar-se el món. Van agafar la cistelleta del picnic de cada diumenge, amb aquelles estovalles de coloraines, aquells tovallons d’ocres difuminats amb ribet blanc, els gots verds i els plats blau cel, els coberts color de plata lligats amb un velcro ataronjat, i un cop tot al maleter van enfilar-se al cotxe i van emprendre el rumb cap enlloc i a tot arreu alhora. Quan els va semblar bé, coincidint amb l’hora en la que el sol marca el punt del migdia, van aturar el motor, van descendir del cotxe i en van treure els atuells per preparar la menjada. Un cop tot parat, van mirar-se somrient i contents de veure aquelles tovalles tan ben posades, i sense dir-se res van entendre que cadascú havia de començar pel que més li vingués més de gust o en tingués ganes. Ell es va lligar el tovalló al coll, era maldestre amb els coberts i sovint les salses i els olis escollien les teles que descansaven al seu pit o a la protuberància de la seva panxa per, còmodament, transformar-se en llàntia. Ella, coqueta amb sucre, va estirar davant seu les cames i les va deixar mig creuades, aguantant-se amb un braç de biaix cap enrere, l’altre creuat damunt la faldilla jugant amb els dits, i el cap, cabells al vent i lleugerament inclinat. La brisa era alegre i la llum reia amb els seus colors dels dies de festa. Ell observà el món i n’agafà un bocí a l’atzar: tenia un gust dolç de mel i el cruixir del crocant. Ella decidí treure’n la clova i degustar-ne l’interior: tenia gust de maduixa amb lleugers tocs d’acidesa de llima i textura de marc de cava. Llavors entraren l’un en els ulls de l’altre i assaboriren en les mirades els matisos d’aquells trossets de món.