1 de desembre del 2012

QUAN LA NIT S’ESCOLA ENTRE LES TEULES

Tinc el cap ple de son
i el dia es lleva confús
i miro la persiana i alço a fora: 
ara, el cel surt
i el sol s’esbocina en colors blaus i vermells
mentre a través d’un infant
sento el plor d’una paret.

                                              Enllà,
trenco algun piular de l’ocell
que s'escolta
i estarrufa el fred,
i els camps són pàl·lids
i la llum es gebra.

Com qui veu, ja ho dius,
aviat serà el temps i Nadal passa ràpid
i demà, quan ens expliquem,
ja em veuràs si has avançat un lloc a taula.

Fa cel, i el sol ja és blau.

S’alça un nou dia
i, jo, tot just acabo de néixer.

6 de novembre del 2012

PETONS EN LA PLUJA (Piuladissa)

La pluja ha fet sortir de sota el banc petons i xiuxiueigs adolescents caiguts. Els vermells eren els teus.

TARDOR (Piuladissa)

I en un racó del bosc, he vist la tardor com dansava nua amb els raigs de sol.



SOTA EL MANTELL (Piuladissa)

El Fred sigil·lós ha cobert amb un mantell blanc la Prada. Ella, sota el llençol, li ha xiuxiuejat ja t'esperava.

3 d’octubre del 2012

RECONEIXEMENTS MUTUS


El Silenci, des de feia temps que se'n moria de ganes. Volia preguntar-li a l’Eco, cara a cara, de tu a tu, com era que a ell mai no el repetia. L’Eco, un xic altiu, però no massa, esperava que algun dia el Silenci es trenqués, s’empassés una mica el que creia que era orgull, i que finalment aquell s’atrevís a donar-li les gràcies per fer-ho tan sovint. De fet, pràcticament sempre.

L'ENTREBANC (Piuladissa)

Capficat en les seves cabòries, s'entrebancà amb un raig de sol i llavors s'adonà dels bonics colors de la posta.

PERFILS (Piuladissa)

La suau pluja ha fet nets els perfils i els ha retallat al capvespre. La nit lentament s'atansa amb colors freds.

PLOU (Piuladissa)

Plou. I m'abelleix escoltar la música d'aquesta pluja i llegir la partitura dels regalims lliscant avall el vidre.

26 de setembre del 2012

COLORS D'HORABAIXA

És en aquesta horabaixa amb colors de tardor que contemplo el paisatge com s'emmandreix i ganduleja, agombolat d'aquesta llum dolça del capvespre. Pels núvols, pels arbres, pels camps llaurats, damunt les teules, arreu, hi plouen sospirs i un càlid sol de posta.

25 de setembre del 2012

L'INSTANT

S'ha passat milers d'anys passejant en silenci per la fosca en el buit de l'espai del res i en el més absolut anonimat. Quan es deixa caure, només en un instant, a l'entrar a l'atmosfera esclata i enrogeix i en aquell moment uns ulls d'infant ho veuen i diuen mira, una estrella fugaç!

LA FULLA (Piuladissa)

-Deixa de seguir-me! -li va dir la fulla al vent, ignorant que era ell qui la feia moure i l'empenyia.

L'EMOCIÓ (Piuladissa)

Arribats aquí, canviar del tot i deixar que les realitats ens perseguissin. L'emoció de no reconèixer la nostra.

EN CONFIANÇA (Piuladissa)

Amb la confiança que li donaven tants verbs en missatges parlant-se de vostè, li va demanar educat, per la confiança que ja es tenien, que si us plau el tractés de tuit.

L'ESPERA (Piuladissa)

Veient que passaven els dies i que aquell somni tan esperat no arribava, va decidir sortir i anar-lo a buscar.

17 de setembre del 2012

L'ADÉU

Molta gent, i la sola emoció. A cada rostre llàgrimes d'ampolletes minúscules rellisquen galtes avall duent un missatge dels que t'estimen a les seves entranyes. Mentre, a fora, els colors del capvespre d'aquesta tardor que ja s'albira et diuen, en un xiuxiueig, que descansis.



En memòria d'en Ramon Bossa (pel Jordi, per l'Eulàlia)

BRAILLE

Encegat d'amor li resseguia amb els dits la pell, i li llegia a tots els racons del seu cos els mateixos mots escrits de desig i de temor alhora.

SOBREDOSI (Piuladissa)

Si li llegia el verb, la carn, el vers, sentia aquell bategar dins seu. Li van diagnosticar sobredosi de poesia.

13 de setembre del 2012

11 DE SETEMBRE

Cansats d'esperar un canvi de ritme en el pas lent i exasperant d'aquelles bestiotes, baixen decidits, deslliguen els matxos, els amollen les cabeçades i carreguen aquells rucs al carro. Després, tots es col·loquen enmig de les vares, s'hi agafen ben fort i comencen a estirar, ells mateixos, el carro que, alegre, es posa en moviment mentre els rucs, des de dalt, desconcertats i descol·locats, s'ho miren.

12 de setembre del 2012

L'ESTIU (Piuladissa)

El despertar del dia i els fils de l'estenedor s'han quedat orfes d'orenetes. El gat mandreja al sol. L'estiu, en silenci, es fon.

LA VERDURA (Piuladissa)

Aquell matí, el seu cap era una olla a pressió. Pragmàtic com era, aprofità per avançar feina i coure-hi la verdura del sopar.

L'EGO (Piuladissa)

Es va reunir amb els eu ego per llimar diferències. Les postures eren tan enrocades que no van arribar a acords de cap mena.

8 de setembre del 2012

POEMES D'AMOR (Piuladissa)

Va abaixar el llum, va posar el cedé de cants de sirena de fons i, llavors, finalment, començà a escriure poemes d'amor.

L'HOME TIBAT (Piuladissa)

Sempre tibat, estirat i amb posat altiu, un dia s'entrebancà i descobrí que ran de terra hi havia una altra perspectiva de les coses.

EL SOMNI (Piuladissa)

La noia ha baixat amb presses les escales. He mirat davant seu i no he sabut veure quin somni perseguia.

UNA ALTRA PLUJA (Piuladissa)

La pluja de retrets el va agafar desprevingut i sense paraigües, ni temps de posar-se a aixopluc ni a cobert. Acabà xop fins al moll de l'os..

A LA CANTONADA (Piuladissa)

Es topa amb la Mort. Potser és perquè n'espera una Altra o és quan li mira als ulls que se'n desdiu. Ella, mirada dolça, segueix enllà el camí.

4 de setembre del 2012

AQUELL SOMRIURE NU

M'incorporo. Ella, nua, està mig reclinada al sofà. Li veig, mig amagat, un somriure d'un desig als llavis mentre ella, amb el rostre girat a la finestra, mira vidres enllà un paisatge groc d'estiu tot fumant una cigarreta imaginària.

L'EQUILIBRISTA (Piuladissa)

L'equilibrista escalfà els músculs i es concentrà. I, decidit, creuà la línia de l'horitzó d'un costat a l'altre.

ALLÒ (Piuladissa)

Ella sabia que anar-se'n al llit amb un desconegut tenia aquests riscos. Però avui, allò, passava de mida.

2 de setembre del 2012

LA DISCONTÍNUA (Piuladissa)

Li retreien a la línia discontínua la seva falta de constància i continuïtat. Ella deia que gràcies a això la gent avançava.

EL PES (Piuladissa)

Va empènyer aquell home que panteixava. Només la volia pel seu sexe. Alleujada, va sentir que es treia un bon pes del damunt.

LA SOSA (Piuladissa)

Després de temps aguantant-li els comentaris, se'ls va acabar la paciència. I la sosa, per càustica, va perdre les amistats.

EL LLIBRE EN BLANC (Piuladissa)

Era com un llibre obert en blanc: no acceptava paraules de cap mena per no perdre, deia, la seva pròpia essència.

ORENETES I FALCIOTS (Piuladissa)

A l'horabaixa, amb el seu vol rasant i fent virolles, els falciots i les orenetes han segat el camp de blat.

L'OASI (Piuladissa)

Van omplir el buit de llàgrimes dolces, i així els que vingueren darrera trobaren, enmig del seu desert, un oasi esplendorós.

L'OPTIMISTA (Piuladissa)

L'home, carregat d'optimisme, puja caminant enrere pel carrer costerut. D'aquesta manera, pensa, veig sempre la baixada.

FIRA (Piuladissa)

El vent bufà amb força a la fira i els núvols de sucre ompliren el cel de tons rosats. Fou una posta dolça i enganxifosa alhora.

PROMESES D'AMOR (Piuladissa)

Per ella, la cendra de la cigarreta era l'espera i el fum, les promeses d'amor que, tots els clients, sens falta, li pagaven.

INTERCANVI (Piuladissa)

L'endemà i l'ahir es van intercanviar un cop els papers. I així, per una vegada, el dia va ser del tot previsible per a tothom.

L'ABELLA (Piuladissa)

Una abella enjogassada el besà suaument i tendra, i amb aquell petó tan dolç li va posar la mel als llavis.

EL BES (Piuladissa)

Tot allò que no li deia i tenia a la punta de la llengua li fóu arrabassat pel seu bes decidit i apassionat.

30 d’agost del 2012

LA MOLLA (Piuladissa)

La molla, xino-xano, amb desig de conèixer nous móns, se'n va anar de la pinça.



EL CUC DE TERRA (Piuladissa)

A mi tot això em queda petit, deia pensarós i reflexiu el cuc de terra que tenia ganes de menjar-se el món.

AMOR SILENCIÓS (Piuladissa)

Ell l'estimà sempre en silenci. Però era tan gran el rebombori al seu voltant, que ella no sentí mai el missatge.

NIT SERENA (Piuladissa)

En aquesta nit serena totes les estrelles m'han fet l'ullet i m'han parlat de tu. I tu, què volies dir-me?

EL BOTÓ (Piuladissa)

El botó, en veure l'agulla que s'atansava, va tancar ben fort els ulls. La punxada fou terrible i es deixà caure.

L'ESCLAT (Piuladissa)

Un cop se sentí dins seu notà que es fonia. I un xic després, aquell esclat final. La bombeta no suportà el curtcircuit del portalàmpades i se li fongué el filament.

27 d’agost del 2012

L'ERECCIÓ

L'home amb passos ràpids i accelerats dona voltes per l'espai que queda entre els peus del llit i la paret. Movent els braços com si volgués desfer remolins a l'aire, l'esbronca i li diu que el seus problemes d'erecció no són culpa seva, que no sap si ella s'adona que sempre adopten la mateixa postura, que ella no té imaginació, que si fos per ell, ui si fos per ell, que ell d'imaginació en tenia i molta, i que ja estava bé, que si ella no hi posava una mica de ganes, només una mica... Mentrestant, des del llit, immòbil, mirant-lo fit a fit, amb uns ulls esbatanats i bocabadada, amb un posat un xic absent, la nina inflable l'ignora totalment. 

24 d’agost del 2012

EL GALL (Piuladissa)

A punt d'adormir-se va sentir els primers intents del gall d'esquerdar la nit amb els seus cants i, al seu través, fer-hi passar el nou dia.

EL CAP (Piuladissa)

El cap no parava de donar-li voltes i més voltes. Per un atzar, es deturà finalment en la posició adequada.

L'AMANT (Piuladissa)

La tempesta va venir tan de sobte que a l'Arc de Sant Martí li faltà un color. Sols ella, que enyorava l'amant, s'hi fixà.

EL CAÇAPAPALLONES (Piuladissa)

Amb un caçapapallones, recollia a l'aire acords de melodies i, en moments somorts, amb calma, els degustava.

L'ESTERNUT (Piuladissa)

La Lluna esternudà amb força i els estels es remogueren. Sols aquella nit es van veure les constel·lacions noves.

ELS BOIXETS (Piuladissa)

Amb tanta destresa els manejaven mentre feien puntes de coixí que aquells boixets duien les agulles de cap.

LA NIT AMB LA NOSTÀLGIA (Piuladissa)

Ebri de nit se n'anà al llit amb la nostàlgia i, amb fogositat adolescent, ompliren de records els llençols.

PLUJA (Piuladissa)

Va veure caure un desig i va demanar una estrella.

BELLESA EXTERIOR (Piuladissa)

Sempre li deia jo miro el teu interior. I no li veia el somriure, la mirada dolça i els seus llavis i ulls de nit.

LA TERANYINA (Piuladissa)

Esquivo en una ràpida reacció la teranyina que apareix sobtadament davant meu entre dos boixos. L'aranya, en un racó, ha lamentat perdre la presa.

EL CRIT (Piuladissa)

Amb tants nervis acumulats, el silenci va fer un xiscle. Fou tan gran el crit que el soroll va emmudir de sobte.

LA MADUIXA (Piuladissa)

La maduixa s'ha amagat sigil·losa i vergonyosa sota la fulla verda. Però la seva vermellosa timidesa la delata.

15 d’agost del 2012

EL POETA CLÀSSIC

El poeta clàssic es lamentava amargament que li havien robat, encara que fos per uns instants, la lluna, i que allò li havia ocasionat un gran trasbals. S'estava inspirant amb la seva claror i estava fent segurament, i remarcava el segurament amb un gest enèrgic de braços, el millor poema de la seva ja dilatada vida de creació i recreació, i creació í recreació ho emfatitzava amb una inflexió de veu profunda i sil·labejant les paraules, i afegia, després d'una brevíssima pausa poètica, que la Història de la literatura acabava de perdre, només en un instant i per culpa d'un eclipsi, la que hagués estat, de totes totes , una de les seves obres cabdals.

EL SOL (Piuladissa)

Un matí el sol en sortir es va quedar atrapat entre l'horitzó i un núvol. I tot el dia va ser albada fins la nit.

ELS SURFISTES (Piuladissa)

Els surfistes, amb neoprens ignífugs, eren a la platja. D'un moment a l'altre arribaria la gegantina onada de calor. 

10 d’agost del 2012

CRISI

Espantat davant la crisi, va seure a fer números: d'entrada va fer un set, potser perquè s'assemblava a un penja-robes, i això li agradava moltíssim, tant, que potser fins i tot era el seu preferit; també va fer un 9, que li recordava la seva pipa de les sobretaules i la migdiada; i finalment en un impuls va fer un 3. Llavors s'adonà que tots eren senars, i va fer un 6. Reflexionà una estoneta, curta, però el suficientment llarga com per ser una estoneta i, tot i que era un xic maldestre, encara s'atreví a afegir-ne algun de malabars, en concret un amb tres pilotes i un altre amb el plat xinès. I, ves per on, se'n sortí.

9 d’agost del 2012

LA MARGARIDA (Piuladissa)

No podia ser de cap de les maneres que ella no l'estimés. Segur que a aquella margarida li faltava un pètal.

PLUJA D'ESTRELLES (Piuladissa)

Van sentir que aquella nit hi hauria pluja d'estrelles. I es van agafar ben fort les unes amb les altres per no caure.

EL PALLER (Piuladissa)

Un dia va fer un paller amb agulles i hi va amagar un bri de palla. El seu gest va fer les coses molt més fàcils.

LES ALES DEL GALL (Piuladissa)

El gall, envoltat per les gallines, estirava el coll i amb el cap altiu batia fatxenda les seves ales. El pardal d'ales curtes, voleiant entre el filat del galliner, encuriosit, se'l mirava.

LA DANSA (Piuladissa)

Cada nit ella dansava una estona per ell. Quan la música es fonia, ell tancava la capseta de música fins l'endemà. 

6 d’agost del 2012

EL GRANET DE SORRA (Piuladissa)

Enmig del desert li va caure el seu granet de sorra. Desesperat, el va buscar sabent que no n'hi havia cap d'igual.

LA MENTIDA (Piuladissa)

Es va amagar rere una mentida i, en aquella ocasió, la veritat, que no el va veure, va passar de llarg.

EL GRILL (Piuladissa)

El grill del seu jardí tan sols se sabia una tonada. Però a ella, en aquelles nits d'estrelles netes, li feia companyia.

3 d’agost del 2012

LA CARA DE LA LLUNA (Piuladissa)

La Lluna, cansada de tants anys d'especulacions, es va girar i va mostrar a tothom la seva cara més oculta.

ON TRENQUEN LES ONES (Piuladissa)

Feren l'amor per primer cop just allà on trenquen les ones. I en sortir el sol van aparèixer les primeres ombres.

BATUT (Piuladissa)

Va agafar un xic dels raigs de sol que el vespre desfeia i es va fer un batut de posta.

1 d’agost del 2012

FORA DE SI (Piuladissa)

La femella es trobava fora de sı; el cargol, aquella vegada, s'havia passat de rosca. 

31 de juliol del 2012

INSOMNI D'UNA NIT D'ESTIU (Piuladissa)


Si no fos perquè li va faltar el brunzir d’un mosquit a l’orella mentre dormia, aquella hagués estat una clàssica i típica nit d’estiu.

30 de juliol del 2012

REVOLTES DE SOFÀ

Vermell com un pigot, exclamant exabruptes, gesticulant contínuament, cridant, esgargamellant-se, assegut i fent petits bots, l'home que mira el televisor s'ha indignat amb el que veu. Recita una tirallonga d'improperis a la classe governant i s'exclama no pot pot ser que hi hagi tantes injustícies, no pot ser que ens maltractin tant, no pot ser que sempre paguem els mateixos... La revolta interior li coincideix amb un sentiment que glateix dins seu, amb força, i sent que aquesta revolta si no ve acompanyada d'un gest conseqüent no té sentit de cap mena i, atemorit pels pensaments, pren la decisió més radical: amb un gest enèrgic pitja un botó a l'atzar i canvia de canal. Després, sospira.

26 de juliol del 2012

MALES VIBRACIONS

Es feia impossible treure res de positiu de la seva conversa. Quan aquesta s'acabava, quedaves tenyit de negre, fosc, obnubilat, sense llum, sense més energies que per fugir-ne lluny... A vegades deia tot, blanc, sempre, i a favor. Però era només per confirmar el seu res, el negre, el mai, i el contra de sempre. 
Era un clar exemple d'abjecte quotidià.

24 de juliol del 2012

CLAPES

Sí, és cert, efectivament, la meva feina és poc coneguda. Són unes quantes generacions ja que ho hem fet... Mireu, és prou senzill, encara que requereix certa sensibilitat: el gènere m'arriba com una tela en blanc. Llavors la miro i la remiro, i l'estudio des de tots els angles. Pregunto a quins paisatges hauran d'anar. I a quines pastures. I en funció de la llum, del perfil, de si són més clares o més brunes, en funció de tot això, els faig una sola capa o les pinto a clapes, d'una sola passada o bé amb taques.
Sí, és cert, sóc jo qui ho fa, i la meva professió és aquesta: pintor de vaques.

11 de juliol del 2012

ÀNIMA DE PA

Per tot, força farina de força. L'escalfor del forn i el ferum de ferment fan un perfum que embriaga i que no embafa i que agombola i als sentits fa la roda. Fa calor, però tant li fa. I quan veig que amassa amb traça i com tracta la massa, veig amor en el tracte i passió continguda en l'acte. I quan condimenta o assaona aquesta massa, veig com segueix el seu viatge d'espècies, de fruits, d'olors, de sabors. I comparteix llavors  paisatges i llocs, persones, indrets i records. I la massa al forn creix, i es transforma, i en recull un panet abrioixat, o amb crosta, la foccaccia, el pagès o una coca. 
I enmig de tant gest veig com creix el llevat de l'art en l'ànima de pa.

Al Dani Jordà, amb agraïment, pel regal del taller de pa al seu obrador.

23 de juny del 2012

LLÀGRIMES DE BATÀVIA

Com si el seu cos fos un gran got i la vora, el cantell, el coll o els ulls. Se sentia així, com aquest got i, a més, ple fins dalt, ben curull d'aigua. Potser era per això que si qualsevol estímul d'emoció el sacsejava, el got, és clar, vessava i esclatava en plor.

20 de juny del 2012

TEIXITS A PAS TANCAT

En Dídac i la Berta han deixat a banda la màquina de lligar boira, en Pere, que a tothora recorda i fa gala del seu nom, parla en veu baixa amb en Ranquet, que ha guardat el tresor, i li comenta la notícia, mentre la formiga Piga, que ho ha sentit, en un racó d’un capítol, d’amagat, en silenci, plora. Les rates malaltes han vist agreujat de sobte el seu estat i, del dol, el soldat plantat sent de cop que es desarrela. En Frederic, Frederic, Frederic, que no s’ho creu, s’ho fa repetir una i altra vegada. L’ocell de foc s’ha convertit sobtadament en cendra, i el Príncep Alí ha vist escapçat per l’ombra fosca d’una dalla el seu reialme. L’assassí d’ocells es penedeix dels crims i li’n dóna les gràcies, mentre el llibre de les mosques, lentament, es tanca. Tenien gana, i s’han acabat el pa negre, i aprofitant el silenci que s’ha fet, la Laura Sants diu a tots els amics, els convidats, en veu ben alta: sí, s'ha mort el mestre, el que entrellaçava els fils i l’ordit de les nostres històries; recordem-nos sempre que, gràcies a ell, tots, personatges i lectors, ens hem sentit vius i que tots, tots, amb ell, hem pres vida.

En record de l'Emili Teixidor

6 de juny del 2012

HAS VIST QUIN DIA FA?

Aquell matí ell es va despertar molt abans que ella i es va quedar una estona estirat en la penombra. Va restar així una bona estona, intentant reconstruir les parets de l'habitació amb la mica de llum que s'escolava per l'estret pas de les lames d'aquella vella persiana. Es va aixecar sigil·losament i, en silenci, va sortir de l'habitació tancant la porta rere seu amb molta cura, mirant que el pany de la porta i les frontisses no gemeguessin. Un cop fora de l'habitació va aixecar les persianes de les altres estances del pis, i es quedà mirant una estona aquell paisatge. Feia molt sol. Les plantes esgrogueïen, i amb aquell esclat de sol la sequera creixia... Després de dies i dies de sol i de calor, ella li havia dit entre els glaçons i els glops d'un refresc saps, tinc set de pluja. Va estirar els braços cap als costats mentre inclinava el cap i el cos enrere per desentumir-se. Va badallar, es va rascar amb aire desmenjat el pit amb la mà dreta, va sospirar, i es dirigí cap al traster de sota l'escala: tot el que necessitava era per allà, segur. Va treure'n moltes coses, del traster, i finalment va somriure: ja la tenia! La caixa dels records! Va obrir-la i, mirant de no fer fressa, va destriar el que necessitava: uns núvols blancs i alguns de grisos, d'aquells que semblen de cotó fluix inflat, i gotes de pluja, primer en posaria unes de fortes, d'aquelles que quan cauen, de grosses que són, aixequen fins i tot un xic de polseguera. Llamps no, que després de tants de dies sense pluja semblaria exagerat, però uns quants trons, secs, d'aquells que esventren amb el so els núvols i el paisatge, així de sobte, uns quants d'aquests i tant que sí. i alguna rufagada que sacsegés les plantes i els arbres i que escampés una brisa fresca i l'olor de terra molla. I el so de les gotes que esclaten damunt de fulles mentre dansen. I va agafar gotes més petites, de les que cauen seguit i esquitxen fent bombolles als bassals, que després de les gotes grosses i dels trons queda bé la pluja fina, i va preparar per més tard uns raigs de sol que sortissin entre els núvols esquerdats i un arc de Sant Martí en direcció oposada. I després d'una bona estona de ploure així, una estoneta de sol, que escalfi el terra i que faci aquelles boirines esfilagarsades que es mouen ran de terra. I llavors que el cel s'obri i surti el blau.
Ho va preparar tot amb precisió, deixant marge també a la improvisació, col·locant-ho tot rere la persiana del finestral de l'habitació i, quan ho tingué tot a punt, tornà a entrar a casa i va entrar a l'habitació, va obrir un xic, però suficient, la vella persiana, i somrient se li va atansar i li va xiuxiuejar a l'orella:
-Has vist quin dia que fa?



24 de maig del 2012

LA DECISIÓ

L'home ha baixat del vagó amb el seu bastó inseparable, i amb el pas oscil·lant però ferm es dirigeix cap a la sortida. El bastó li compensa la debilitat d'aquella cama esquerra i l'ajuda a fer amb certa seguretat les passes. Davant les escales mecàniques es detura un moment amb el dubte que se li acaba de presentar i aprofiten el moment per canviar impressions; hi ha cua i aquell matí la gent es deu haver llevat emmandrida, i sembla que tothom s'ha posat d'acord en deixar-se portar. L'home decidit s'enfila per les escales amunt, agafant-se amb una mà a la barana i amb l'altre s'aferra al bastó que apuntala el vaivé del seu cos, ara ací ara allà, ara a un costat ara a l'altre. L'home va fent saltirons i petites esses pels graons i en un tres i no res ja és dalt, i a baix uns quants que fan cua se l'han quedat mirant. A algun d'ells un somriure els ha desvetllat de sobte, i abandonen la cua per seguir-li el pas.

23 de maig del 2012

BÀLSAM DE CAPVESPRE

Aquest vespre un sol roent de posta m'ha passat la punta dels seus raigs per l'esquena, m'ha acaronat el rostre, m'ha agafat de la mà i ha amanyagat els meus sentits i m'ha tenyit de colors la mirada. M'he vist en els núvols vermells, en els grocs i els taronges, en els raigs foscos i tallants, en la brisa fresca del capvespre, en aquella silueta fosca adormida d'un massís i en el contrallum obscur dels pins a la carena. I en el silenci de l'esclat dels colors, el meu jo s'ha fos en el tot.


17 de maig del 2012

EL BATUT DE MADUIXA

Per sort el dia anterior havia agafat un xic del sol vermellós de la posta, i per complementar-lo aquell matí va sortir al jardí a arreplegar unes fulles rogenques de la tardor d'un àlber, i una mica de brasa encesa, i els records d'una tarda dolça. Un cop dins ho va batre tot ben batut, mentre a través de la finestra contemplava com s'aixecaven la boirina i el dia.
Va posar el líquid dins un got i va dirigir-se cap a l'habitació.
-Té, li va dir, el teu batut de maduixa.
Ella, que havia tingut un desig i sabia que no n'era temporada, es va mig incorporar, va apartar un xic el nòrdic i li va agafar el got i la mà càlida i li va somriure sensual i entre xarrups d'aquell batut, el mirà amb ulls de mel d'orquídia i li va donar les gràcies.

15 de maig del 2012

EL FOTÒGRAF

Un dia per un atzar una màquina de fotografiar em va caure a les mans. Vaig mirar per una finestreta en forma d'espiell i vaig veure-hi el món que tenia al davant, empetitit. I vaig saber llavors que pitjant un petit botó podies capturar la llum d'un instant. Amb els anys, em vaig anar familiaritzant amb aquell aparell i els altres que després vingueren i, és clar, tal i com manen els temps, em vaig anar adaptant als diferents canvis tecnològics. Des d'aquell primer dia i des d'aquell atzar, he fotografiat les muntanyes, els arbres, l'aigua glaçada d'un riu i la  seva dringadissa cursa aigües avall del desgel, he captat ocells i bèsties de tota mena, i he pres el gest d'una cara, la mirada enfonsada en un rostre i el somriure que hi brillava. He col·locat amb cura dins una fotografia el dolor i el joc, el sentiment d'un instant, la llum d'una albada. Em sembla que ho he vist tot. I que tot ha quedat en el recull de les meves imatges. Però encara no s'ha fet l'aparell que em permeti captar del tot aquell instant, amb la frescor del seu vent, amb l'escalfor de la llum, amb el so d'un mot, o amb l'olor d'una prada. Això ho guardo en el record de la meva pell, en el meu interior, i en la meva mirada. I és així, quan remiro aquelles imatges, que els faig una darrera pinzellada.



Nota: dedicat amb agraïment a la Txell, per la seva distinció. I gràcies també per fer que, des de la seva finestra, puguem compartir el seu viatge i seguir-li les passes. Gràcies!
http://bitlletdetornada.blogspot.com.es/2012/05/premi-liebster-blog-moltes-gracies.html

4 de maig del 2012

LA CUCA ENLLUERNADA

Acompanyada per la lluna en quart minvant, la nit serena s'ha abillat amb estrelles brillants. Els grills acompanyen la suau brisa d'un vent que mig adormit es passeja per camps i entre herbes i els arbres. De sota una pedra en surt la petita cuca de llum, que s'hi enfila, i com cada nit es mira el cel i estira el coll i li diu t'estimo a l'estrella que més brilla.

25 d’abril del 2012

OBJECTES QUOTIDIANS (1)

Marejat de donar voltes i més voltes a les coses, de veure-ho tot cap per amunt o cap per avall, des d'un costat o des d'un altre, girant així o girant aixà, aprofita el moment en què es tensa la corda i en desfà el nus, i sent que surt projectat espai enllà. Quan topa, cau i sent que s'esberla. I llavors rodola fent cercles com qui dibuixa un espiral que es va tancant sobre sí mateix i, quan s'ajeu, el io-io fa els últims espeternecs cada cop més ràpids fins que deixa, definitivament, de donar-hi més voltes.

17 d’abril del 2012

PROP DEL BLAT

En el marge, estirant el seu coll verd, treu el cap la primera rosella roent i rogenca. Rera seu, l'espiga encara tendra, té desig dels pètals sensuals, vermells i fràgils. Passa el sol i la rosella perd el tremp i abaixa el cap, i el camp verd enrosseix i tot es daura. 
Esclat d'or que caurà al pas de la dalla.
I en el racó, silent, una llavor esperarà el temps just per ser, potser, qui ho sap, una altra rosella en el marge. 

4 d’abril del 2012

CLAROBSCUR

A l'hora que es prepara el sol pel seu trenc d'alba, el dia es desperta il·luminat per una claror blanca i tènue. I en el moment que damunt d'una carena surt el sol, també surten a la llum les primeres ombres que en les fràgils clarors del dia jeien amagades.

28 de març del 2012

L'ACCIDENT

L’home del cotxe escridassava la dona de la moto i li deia que aprengués a conduir, que des de quan es feien aquelles frenades sobtades, que una mica més en comptes d’un copet és una trompada, i que si se l’hagués endut per davant hagués estat, ja hi pot comptar, per culpa seva. La dona arronsava les espatlles i deia que ella havia fet el que tocava. I mentre s’afegien més vianants al monòleg de l’home, una noia, que ho havia vist tot, somreia: és cert que el llum era ben verd però, quan havia vist la moto amb l’intermitent fent-li l’ullet, el semàfor s’havia envermellit de sobte.

27 de març del 2012

UNA VIDA A CARA O CREU

No podia més. S'havia passat la vida sent moneda de canvi. I quan s'havia trobar enmig d'un conflicte sempre l'acabaven implicant i li feien prendre part o bé a favor de l'un o bé a favor de l'altre. S'havia d'acabar. I  experimentant aquella fantàstica sensació de caure en el buit després d'haver pujat una mica, va delitar-se amb el moment, fins i tot s'atreví a fer algun gir sobre sí mateixa i jugà a planar a l'aire tot esperant el moment final de la caiguda, amb aquell temut impacte. I de sobte, el cop. Sec. Fort. Com una fuetada. I el seu cos rebotà amb un terra esquerp. I tota ella s'estremí. I adolorida, en el que semblava un últim espasme, en un darrer esforç abans de caure definitivament rendida, dibuixà uns cercles que cada cop s'estrenyien més i més. Fins que, just abans del darrer dring, i moguda per l'orgull que dóna l'instint de supervivència, la moneda es quedà de cantell i va pensar avui, que decideixin els altres.

23 de març del 2012

EL QUADRE


La pintora feia hores que anava realitzant gargots en una tela, provant tècniques diverses, pinzellades i traços diferents, experimentant moltes textures i tots els materials. Olis, aquarel·les, pastels, acrílics, gouache, tremp a l’ou... Va provar el collage, i altres tècniques mixtes... I cap resultat no la satisfeia, cap tècnica li era adequada per captar l’essència i el missatge d’allò que volia transmetre, i es deia que el quadre havia d’expressar la força interior de qui el mirés i el seu sentiment, i que s’hi sentís reflectit, que hi veiés la seva imatge. I que havia de ser real, però eteri alhora, i que mirant aquell requadre l’espectador captés el seu propi talent, que el quadre era el camí, una invitació a la descoberta perquè notés dins seu aquella força, i que amb aquell primer impacte visual l'espectador es descobrís el creador, el geni, l’artista, aquell que, diuen, tots duem amagat a dins.

Decebuda, va deixar els pinzells, les paletes, els tubs, els pots... Ja ho recolliria l’endemà si és que l’endemà podia aprofitar-ho... Necessitava fer una pausa. Un descans. Desconnectar d’aquella idea. I buidar aquella bufeta que tant li tibava. I en obrir la porta del lavabo i pitjar l’interruptor de sobte se li va fer la llum al veure’s al mirall: aquella tela perfecta, aquell quadre sublim que amb tanta obsessió perseguia, de cap manera li sortiria perquè ja havia estat creat abans.

21 de març del 2012

LA DONA QUE MIRA

A un racó de la sala un piano negre de cua mira amb ulls mig clucs, a través de l’espiell que deixa el tancament del teclat, el pati verd que s’entrelluca a l'altra banda dels vidres gravats de la finestra. Damunt les rajoles fredes els nens descansen de la calor de les corregudes pel jardí, i juguen relaxats i tranquils al bell mig d’aquella sala. Damunt seu, l’aranya de vidre roman ben recte, i només ha intentat balancejar-se lleugerament quan la nena, que anava al capdavant del grup, ha obert d’un cop de mà la porta per entrar, des del jardí, cap a la sala. Però l’aranya ja és gran, li costa moure’s i amb prou feines ha aconseguit fer dringar alguna de les seves llàgrimes. Els nens han improvisat damunt les rajoles un tres en ratlla amb fragments d'escorça i tres pedretes. Estan abstrets de tot el que els envolta. No veuen la llibreria farcida de volums de formes i mides i colors i lletres diversos i variats que cobreix de baix a dalt, i tot a l’ample, un dels panys de paret de la sala. Ignoren aquelles butaques esllanguides i lasses que descansen al racó oposat del piano fent companyia a un llum, tancat, de peu. I tampoc veuen aquella dona que, somrient, els mira amb ulls d’expressió tendra però amb la mirada un xic borrosa amagada en unes ulleres. La dona té el rostre d’un to marró lleugerament terrós, com si els anys l’haguessin tintat de sèpia. I manté creuats els braços damunt del pit, i se la veu satisfeta i contenta. Però no diu res, i tampoc parpelleja. No se li mou ni un cabell. No mou les mans ni tampoc els dits. Només mira somrient  i es deixa embolcallar pel riure dels infants i s’està immòbil rere un vidre, damunt la lleixa que corona una tauleta raconera, dins un marc de fusta treballada on hi consten, en una petita placa daurada sobreposada, un nom, i una data.

20 de març del 2012

L'ENSURT DE LA PETXINA


Enterrada com sempre a la sorra d'aquell gran llac, la petxina es trobava degustant tranquil·lament fitoplàncton prehistòric quan hi va haver una enorme esllavissada a la muntanya que feia de límit per un dels seus costats. En aquell moment tancava les valves per descansar un xic de tanta menja però amb aquell terrabastall, presa del pànic i del llot de la muntanya, la petxina, de l'ensurt, es va quedar de pedra.
Milers de milions d'anys després un grup de nens, remenant roques en un marge sorrenc, la van trobar i la van confondre, alegrement, amb un fòssil.

19 de març del 2012

ANYS D'EXPERIÈNCIA

Desenganyem-nos: avui les coses són com són, és cert. Però potser no són com eren. La roda, per exemple, segur que al principi va ser quadrada i només la voluntat i l’erosió del pas del temps la fer rodona com la coneixem ara.

16 de març del 2012

EL XIUXIUEIG DEL VENT A LA CARENA

Al forat del res, el pensament si l’estreny el fa un buit. I el buit, del pes, cau, i quan jeu i descansa entre espígol, arbres i pedres, es muda infinit. 
Un vapor de memòria, el record de l’absent, es condensa. Sento pluja en el rostre; et noto present.












1r aniversari de l'absència d'en Jordi Vilaplana i Ballester (el germà, el marit, el cunyat, el pare, l'oncle, el sogre, el consogre, l'avi, l'amic)

15 de març del 2012

TEMPUS FUGIT

Ara mateix voldria tancar els ulls i que en obrir-los haguessin avançat les hores. Trist pensar. Obro el ulls: quan un creu que mata el temps, és un mateix el qui es marceix, s'esllangueix i, finalment, s'apaga.

NOU CONTE!

A mà dreta, a la columna de TEMPS DE DESCONTE, hi trobareu una nou text.

Aquesta vegada es diu Красноярск, i podeu llegir-lo clicant allà mateix o a l'enllaç que està just aquí sota:


Bon profit si en teniu gana!

Roger

14 de març del 2012

L'INICI DEL CONFLICTE

L'Aisha s'ha desvetllat sobresaltada. Nota una sensació estranya. Amb el puny aparta la humitat que entela la finestra, que gemega i deixa caure, pel seu vidre, llàgrimes de baf. En aquella albada hi ha una foscor estranya. Es cobreix amb la manta que arreplega del llit i es calça sense cordar-les les bótes de muntanya. Obre la porta i surt a fora. Sota els seus peus, un llot negrós s'enganxa a les bótes. Mira aquell fang on va i d'on ve i veu que s'estén a un costat i a l'altre, però no endavant, només al llarg, mai a l'ample.
I és que aquesta nit un govern ha traçat les línies sobre un plànol per deixar ben clara quina és la frontera sobre el mapa, amb tinta negra, i amb la mà, dreta, alçada.

13 de març del 2012

NATURA MORTA A LA FINESTRA

El traç de la via ha obert en canal el sòl. L'ha esbudellat. L'ha fendit. L'ha esventrat. I ara, amb la llum de la posta, veig projectada en un talús l'ombra del tren damunt aquesta terra vermella, sangonosa i ferida.

11 de març del 2012

EL PRIMER DINOSAURE

El Modestus Rexsilencis va ser el primer dinosaure en trepitjar l'escorça terrestre fa poc més de 160 milions d'anys. Després en varen venir d'altres, un xic més tard, que li varen prendre el protagonisme i que es van extingir abans. El Modestus Rexsilencis va viure fins més enllà de l'impacte d'un meteorit despistat contra la Terra, i va veure la fi agònica de la immensa majoria dels seus congèneres. Però ell va voler passar desapercebut, tan, que a dia d'avui encara ningú té proves ni constància de la seva existència.

8 de març del 2012

LLEPAFILS

Draps, llençols, catifes, cobrellits, jerseis, samarretes, mitjons, cortines o tovalloles. Tot ho seleccionava. De cada una de les peces en destriava uns fils. Després els disposava l'un al costat de l'altre, ben estirats o fent llacets o rínxols o bé relligats amb una capçada. A vegades els ordenava per la mida, o bé pel gruix, o en feia una escala cromàtica, o els classificava segons si eren cotó, cànem o llana. Després els amania amb un bon raig d'oli, els salpebrava, hi afegia nous o encenalls de foie, i poc a poc i amb respecte els degustava.

7 de març del 2012

CAMINS

Anava perdut i fent un gest impropi dels homes s'atreveix a preguntar com anar a... La noia se'l mira, gira el cap escrutant potser l'horitzó, es rasca la barbeta amb una mà, fa una mitja ganyota i finalment estirant l'altre braç, movent lleugerament el cap i assenyalant un punt no definit d'on mira, diu em sembla que és cap allà, tot dret, sempre endavant. Ell, content, li dóna les gràcies i reprèn, decidit, el pas.

5 de març del 2012

RECERCA


Quan li van dir allò una altra vegada, el gest instintiu va ser el de mirar-se les butxaques dels pantalons i comprovar si hi tenia algun forat, després va repetir la maniobra amb la motxilla i la jaqueta, i res de res. Va seguir buscant evidències i va fer i desfer una i altra vegada els camins on havia passat els últims dies, i va cercar pels bancs i les cadires dels llocs on havia estat i s’havia assegut. Fins i tot va arribar-se a l’oficina d’objectes perduts. I també va examinar que no tingués una fuita en el rellotge. I enlloc, cap rastre. No entenia com, sense evidències, el podien acusar d’haver estat perdent el temps aquells últims dies de manera reiterada.

4 de març del 2012

CARPE DIEM

El professor de biologia parla amb sorna d’un insecte, i n’explica amb un punt de supèrbia el seu cicle de vida: l’efímera, de nom científic Ephemeroptera, és un insecte absurd, ja que la nimfa viu entre un o dos anys en un medi aquàtic, dolç o salobre, i quan és adulta, surt de l’aigua i amb prou feines viu unes hores o a tot estirar un parell de dies. Quin insecte més estúpid! Tota una vida fent de larva per ser adult només un dia! 
Just quan acaba de pronunciar la frase, per un infortuni, una part del sostre de l’aula s’esfondra i el professor mor, a l’acte, atrapat sota la runa.

3 de març del 2012

AMOR IMPOSSIBLE

Quan en girar el passadís i entrar a la sala veu aquell tros de dona, sent com el seu cos es sacseja i s'accelera i s'estremeix: aquell coll tan bonic i perfecte, aquella mirada tendre i els llavis tan fins, les orelles tan sensuals i aquella pell tan viva, l'extravagant barret estrany i el seu perfil recte, sense tan sols un defecte... Se sent atrapat per tanta dolçor i bellesa concentrats en un sol rostre. Tem l'atracció de l'amor impossible i n'és conscient, però no hi ha res al món que més l'exciti: en aquell precís instant s'acaba d'enamorar, bojament, del bust de Nefertiti.

2 de març del 2012

EL CARÀCTER DEL TIPÒGRAF

El tipògraf, cansat de fer servir sempre els mateixos caràcters de lletres, en va agafar unes quantes a l’atzar de diverses formes, barrejant-ne de pal sec, de retolades i decoratives, i va construir un text de mots inventats i inconnexos. Un text plàstic, estètic, un poema visual buit de qualsevol semàntica, ric de colors, ple d’imatges.
Alguns tipògrafs, pocs, entusiasmats, el van aplaudir per aquella iniciativa revolucionària i innovadora, però els més conservadors, la gran majoria, el van acusar de malversació de fonts.

29 de febrer del 2012

LLÀGRIMA

La gota d'aigua s'havia estat instal·lada tranquil·lament al núvol un període indefinit. Li havia costat trobar la posició adequada i un lloc còmode allà al mig, però finalment, per la constància, se n'havia sortit. Va arribar-hi ben petita, amb prou feines poca cosa. I amb el temps i la humitat va créixer a aquelles alçades. Va aprendre a superar el vertigen, a fer l'arc de Sant Martí amb un raig de sol i a distingir els relleus, i els noms dels rius i les muntanyes. I ara, a l'inici d'un nou viatge, mentre queia accelerada cap avall, frisant-se per saber on impactaria, la seva vida li passava resumida, com un llamp, pel seu davant.

28 de febrer del 2012

LA NENA QUE VOLIA SABER COM S'AGUANTAVA LA LLUNA

Feia temps que la nena s'ho preguntava. I va organitzar-se durant dies mentre buscava una escala. Ben llarga. Fins que la va trobar. Llavors va esperar que el dia es vestís de nit i que la lluna ja estigués encesa. Va sortir de puntetes de l'habitació i va sortir de la casa, amb l'escala al damunt, i es va enfilar al turonet del costat del jardí on sovint hi passava la tarda. Va col·locar l'escala, ben subjecta, i es disposà a enfilar-s'hi. Va estar pujant una llarga estona, i a mida que ho feia la seva emoció augmentava. I va arribar-hi: l'escala era justa i va haver de posar-s'hi de puntetes, i encara va haver d'estirar la mà i amb la punta dels dits va aixecar una mica aquella lluna, que pesava un xic perquè era ben plena. Va estirar el coll, i va mirar aquella cara oculta. I va obrir uns ulls com unes taronges, i amb un somriure igual de gran, va tornar a deixar delicadament, i tal com l'havia trobada, la lluna. I va davallar ràpidament. I un cop a baix va desar l'escala, i se n'anà de nou a la seva cambra. I es va adormir damunt del llit, rebentada per l'esforç i feliç perquè sabia, per fi, com s'aguantava la lluna plena.

27 de febrer del 2012

HORITZONS

Després d'anys de caminar va arribar a l'horitzó i es va trobar amb un precipici. Lluny de desanimar-se va asseure's a la punta, les cames penjant al buit, i va contemplar aquella extensió que davant seu s'obria. No li feia cap basarda estar-se així. I a la seva tornada va explicar a aquell qui volia escoltar-lo que el camí bé s'ho mereixia i com eren de fantàstiques les vistes que des d'allà hi havia.

26 de febrer del 2012

BONS PROPÒSITS

Des de ben petit l'havien alliçonat una i altra vegada i, tot i els consells que havia rebut reiteradament, mai li havien pogut canviar aquell hàbit que, a vegades, desesperava el seu voltant. Ell estava carregat de bons propòsits, i tot allò s'escapava de les seves mans i no podia fer-hi més. És cert que deixava les coses per última hora, però al cap i a la fi no era culpa seva si l'última hora arribava sempre tan tard.

24 de febrer del 2012

UN CAS DE GRAVETAT

N'estava fart de tot allò i va decidir buscar com posar-hi fi d'una manera senzilla. Per afrontar el problema, va decidir parlar-ne cara a cara amb l'altra part implicada. La va trobar ràpidament i, després d'unes hores de reunió tenses, la gravetat va reconèixer que potser n'havia fet un gra massa durant tots aquells anys i va decidir no lligar-lo més temps i en uns minuts se'n va desentendre. I així, per fi, va experimentar el plaer de no tocar de peus a terra.

22 de febrer del 2012

DISSORT

La sort es va presentar a casa així tot de sobte i sense avisar. Llavors van haver-hi corredisses i nervis i atabalaments. Van decidir distreure-la una mica al rebedor, allà l’entrada, per guanyar temps i endreçar una mica el pis i així fer-la sentir còmode. Ella es va enfadar de que es presentés d’aquesta manera tan inesperada i encara més quan va saber que era ell el qui l’havia estat temptant. Aquella espera va fer dubtar la sort i un xic més tard va girar cua. I llavors van lamentar que se n'hagués anat.

21 de febrer del 2012

L'ORDRE DELS DIES

Els dies de la setmana van quedar a una hora determinada. Havien de decidir quin seria el seu ordre i quins d'ells serien els festius i quins els laborables. Els va ser difícil fixar el dia, ja que com que no tenien l'ordre establert encara no podien quedar el dilluns o el dijous, per posar un exemple. Per tant, només van quedar amb l'hora. I al final, per un d'aquells atzars, van coincidir. Van estar exposant els pros i els contres de cada una de les opcions, van buscar suports entre els altres a les seves causes, però a l'hora de votar no hi havia mai consens. Llavors van acordar que ho farien per sorteig. I així van fer-ho. L'ordre va quedar definitivament establert, i el dissabte i el diumenge van ser, per sort, els escollits festius. El dilluns, disciplinadament, va acatar el resultat, però ho va fer a contracor, sospitant d'una conxorxa, i des de llavors fa mala cara.

20 de febrer del 2012

LA NOTA

Després de tocar una senzilla masurca i una escotisha fàcil per escalfar, l'aprenent camina per les notes i, sobtadament, intentant treure'n una, s'encalla. Mou l'acordió obrint i tancant la manxa però no se'n surt: potser els dits maldestres encara, potser els nervis, o qui sap el potser. L'acordió no es mou ni cap a un costat ni cap a l'altre per més esforç que faci. El mestre, pacient, decideix treure'n els claus i separar les caixes de la manxa i les seves sospites es confirmen: hi ha la nota, ben grossa, entravessada. El mestre la treu, tanca l'acordió, assaja amb un ball pla endimoniat i a l'aprenent, de nou, li sona.


Nota: dedicat amb agraïment a la paciència d'en Marçal i de la Flavie i a tots els que, com ells, estimen allò que fan.

18 de febrer del 2012

QÜESTIÓ DE SENSIBILITAT

Damunt la pell amb els anys li havia sortit una fina capa de molsa. I ací i allà algun arbust de mata baixa, molt baixa. De flors, també en tenia. De colors variats i olors diverses.I quan una abella les acaronava, tota ella s’estremia. La sensació més plaent. I és que sempre havia tingut la sensibilitat a flor de pell.

17 de febrer del 2012

L'ABSURD

Quan volia pensar-ne alguna, no se’n sortia de cap manera, i per més que ho intentés, les idees i els pensaments li fugien de seguida. I si volia caminar no podia i quan aconseguia fer una passa la feia maldestrament, fent tentines, amb absoluta inseguretat. Ben mirat, no tenia ni cap ni peus.

16 de febrer del 2012

15 de febrer del 2012

EL CREATIU

Els dos homes es presenten a casa el client. Un, s'explica. Mentrestant l'altre seu en una cadira, cames estirades endavant, l'esquena no li toca el respatller, les espatlles sí, ben just, i el cap el tira enrere com si mirés el sostre a través d'unes ulleres de sol que encara no s'ha tret. Els cabells, llargs i un xic rinxolats, li reposen estirats avall, com si amb les seves puntes aspiressin a tocar el terra.
L'altre home, el que s'explica, fa les presentacions: és el nostre creatiu, diu. I efectivament ho és, de creatiu: des que ha arribat no ha deixat de representar l'estereotip del seu personatge.

13 de febrer del 2012

DOSI D'OPTIMISME

Feia ben bé un parell de dies que havia d’anar al súper a comprar, i cada vegada que s’acostava l’hora d’un àpat diferent les opcions anaven minvant dràsticament. Va obrir l’armariet i va mirar dins el rebost: només li quedava una llauna de verd esperança i un pot de pessimisme mig buit per passar el dia. El pot, de fet, l’havia obert el dia abans. Va fer un lleu moviment de resignació movent amunt i avall les espatlles, i va deixar anar un sospir mentre feia mitja ganyota amb els llavis tot aixecant les celles. Va fer petar els llavis i va decidir-se per la llauna. Però va remenar pels calaixos i, després de regirar-ho tot, no va trobar l’obrellaunes. I va haver d’acabar buidant el pot que, per sort seva, encara era mig ple.

11 de febrer del 2012

FINAL FELIÇ

Després d'una estona de discussions i malentesos, veient que la conversa es trobava en un carreró sense sortida, li va dir que se n'anava a la pastisseria. I se n'hi va anar. Quan va tornar-ne, li va ensenyar el que havia comprat. Ella s'ho va mirar i va accedir a seure al sofà, ben a prop l'un de l'altre. Llavors van obrir la bosseta de paper i, delicadament, van menjar els anissos.

10 de febrer del 2012

EL SOMIATRUITES

El somiatruites les somiava a la francesa, de patates, amb ceba o sense, de formatge i de pernil dolç, d'albergínia, de carabassó, d'espinacs, de fesols, de carxofes, de molles de bacallà, de ceba, d'escalivada, benedictina, de faves, de pèsols, de tonyina i de xanguet, d'espàrrecs i de carn, de botifarra o d'alls tendres... Amb suc i fins i tot pastís de truites.
Les somiava totes i mai, per principis, es va plantejar comprar, com a mínim, els ous.

9 de febrer del 2012

L'ORGULL DEL SAURE

En una ocasió, i en plena discussió sobre l’origen de les coses, el saure, mig dolgut i per enveja, li va dir, veient-la tan fatxenda i tan altiva, que no tragués pit i que no es cregués el dubte que el tòpic deia, i que tot i ser una espècie segurament més evolucionada es recordés dels seus orígens i, sobretot, que no renegués d’allà on venia. I finalment li va etzibar que no oblidés mai que primer va ser l’ou i no ella, la gallina.

AGRAÏMENT

Gràcies a tots/es els/les que aneu seguint i llegint aquestes pàgines i escrivint-hi comentaris!! Quan us n'heu fet seguidors no us he donat les gràcies, i quan heu anat deixant comentaris escrits, tampoc. Per tant, avui que n'he pres consciència, us dono públicament les gràcies per acostar-vos i passejar-vos per aquest racó de bloc i fer-lo més ampli i fer-lo créixer!!

Sincerament agraït,
Roger

(I si us ve de gust proposar una paraula, o un tema, per gestar-ne un dia un escrit, no ho dubteu: s'accepten propostes!)

7 de febrer del 2012

FRUIT DE LA INDECISIÓ

Quan el mar ho cobria quasi tot, la platja li va dir al mar que siusplau deixés de mullar-la. El mar, sobtat, es va fer enrere. La platja li va demanar al cap d’un moment que no la deixés assecar-se i que siusplau la remullés de nou amb la seva aigua salada. I el mar, content, va avançar una altra vegada. I d’aquella indecisió en van néixer les onades.

6 de febrer del 2012

LA TRUCADA PERDUDA

Quan se’n va adonar al mirar l’historial del mòbil li va telefonar ràpidament per dir-li només que aquella trucada perduda que ell deia que li havia fet i que havia estat la causa de la seva disputa, no s’havia perdut, que estigués tranquil, que l’havia trobat i que, en realitat, encara la tenia ella.

3 de febrer del 2012

RAONS DE PES

S’ha passat molts anys buscant l’equilibri i sospesant amb els platets a banda i banda, sempre amb contrapesos, basculant primer a un costat i redreçant-se cap a l’altre. L’agulla bellugadissa l’ha ajudat i, conjuntament amb la palanca, li ha anat donant arguments per tenir sempre una resposta clara. La creu li ha aguantat pacient els braços, i tant li feia si era molt el pes o si era pes net o si del brut es tractava, o si tan sols era per fer la tara. I avui, després de tots aquests anys, s’ha tret un pes del damunt i, desequilibrada, ha fet el fet com li ha vingut de gust; i és que la balança s'ha cansat i li ha fet mandra la pesada.

2 de febrer del 2012

MÀGIA BLANCA

La nena ha quedat bocabadada a l’obrir la finestra de bon matí. Ràpidament ha despertat el seu germà per ensenyar-li tanta sorpresa. El germà, quan ho ha vist, baixa corrents l’escala i busca un adult tot cridant ha nevat ha nevat. L’adult somriu al veure aquells ulls com taronges i aquella il·lusió. Ahir a la nit ell va guaitar pel balcó abans d’acotxar-se, i va veure nevar. Va sortir fora i amarant-se del fred va contemplar com la neu queia en silenci com ho sol fer. En plena foscor, una tardor de fulles d’hivern blanques i flonges. L’adult ho recorda i, acompanyant els dos germans, es pregunta quina màgia té la neu que fa feliç sobretot aquell que no té costum de veure-la. Però no vol cap resposta perquè ell s’ha quedat, com els seus fills, absort, contemplant-la des de la finestra.

1 de febrer del 2012

VAIG VEURE UN SOL A L'EQUADOR

Aquell vespre, el sol no va trobar el forat de la posta on amagar-se. Va rebotar en el flonjo horitzó una i altra vegada fent petits botets ingràvids. I cada cop més vermell va recórrer tota la línia a dreta i esquerra, i un xic endavant o dues passes endarrere. Tot l'horitzó segellat per mar o muntanya, sense una fissura, una escletxa, un sol estrip, o un sol esquinç per on poder passar a l'altra banda. I llavors mig món va tenir dia en plena nit, i l'altre mig, fosca nit en ple dia.

31 de gener del 2012

POLS SEREM

La brúixola avui ha perdut el nord. L'agulla busca i no el troba i es belluga al seu interior. Gira a un costat, gira a l'altre, i el nord es regira i es mareja voltant des de l'eix. I el sud vol i l'ajuda i el nord que s'estira tot fent el ronsa el punxa al revés. És un pols estèril, un pols oposat; per més que l'un tibi, encara que tebi, i si l'altre cedís, estan condemnats a ser, eternament, pols.

TENIM UN NOU CONTE!


Està a la barra de TEMPS DE DESCONTE.
Es diu CERCLE i el podeu llegir si cliqueu al següent enllaç:

http://elcappledepardals.blogspot.com/p/cercle.html

O bé des del propi enllaç lateral del bloc.
Per cert, gràcies a totes i a tots: avui dimarts 31 de gener hem superat les 2.000 visites!!!
Salut!

30 de gener del 2012

LES PROMESES DEL CANDIDAT

En un auditori ple de gom a gom, el candidat exposa el seu discurs amb vehemència: 

-Avui, em presento aquí, davant de tots vosaltres, i adquireixo públicament un compromís. I ho faig amb veu ben alta i clara perquè ningú dubti que aquest compromís meu és ben ferm: demà mateix començarem a establir les bases que ens permetin dibuixar les línies principals que ens condueixin a un principi d’acord que ens facilitin traçar el camí del que ha de ser un primer esbós definitiu per tal de tenir una aproximació fidedigne a l’estudi d’una proposta concreta. És tan gran el meu compromís amb la causa que, un cop aconseguida aquesta fita, donarem les instruccions oportunes perquè sense més demora s’activi un pla que faci possible, prèvia constitució d'una comissió de seguiment, i que valorarem en el moment oportú com s'estableix, com us deia, activarem les línies que facin possible posar el fonaments d'aquest pla que permetin fer una valoració encara més exhaustiva d’aquest esborrany, i per això buscarem els mínims comuns denominadors que assegurin el desenvolupament i creixement d’aquest embrió de futur en aquesta primera fase, sobre la qual farem les addicions, supressions i totes les esmenes que facin falta a fi d’assolir-ne la redacció definitiva. I tot això ho farem amb total fermesa i no tolerarem, sota cap concepte, interferències de ningú ni de cap mena! I un cop posats aquests fonaments inamovibles, aquests pilars ferms que garantiran l'esdevenidor, donarem les indicacions escaients per fer el projecte que estableixi la valoració correcte d'aquestes bases ja perfilades i definides. I quan tinguem el principi d’acord per establir aquestes línies, seguirem insistint en la línia pactada per tal d’assegurar-nos que tot això, tot, sense renúncies de cap mena, absolutament tot, sigui possible! 

Al final del discurs, la gent, fervorosament entusiasmada, l’aplaudeix i l’aclama.

29 de gener del 2012

ABSÈNCIA

Avui no ha vingut. Havíem quedat com cada dia, al mateix lloc, sense concretar l'hora. Així ho fem habitualment, i així ens hem entès fins ara.

Ha sonat el telèfon i per primer cop des de fa temps, m'he sobresaltat. I si fos que...? Res, una trucada de propaganda, si volia comprar un tros de cel, o això m'ha semblat entendre. Les hores avancen. No ha vingut encara. En l'espera, se m'han aclucat els ulls. M'he desvetllat amb el voleiar de la cortina i el repicar insistent del porticó de la finestra, batent-se una i altra vegada i fregant l'ampit de la finestra. L'he cridada. He pensat que no hagués entrat per allí: breu mirada al carrer, tot en silenci, tot desert. He pensat és aquí i potser té ganes de jugar. I l'he buscada per l'estança: darrera la porta, sota el llit, dins l'armari entreobert, i fins he mirat a dins la dutxa. Res. Entre les llibreries, i darrera els mobles. Res. En el bagul, i a la terrassa. Res de res. 
Qui sap, potser ha estat aquest fred plugim que li deu haver dit avui queda't a casa. I la Inspiració li deu haver fet cas perquè, avui, no l'he trobada.          

27 de gener del 2012

PICNIC

Aquell dia en despertar-se van decidir menjar-se el món. Van agafar la cistelleta del picnic de cada diumenge, amb aquelles estovalles de coloraines, aquells tovallons d’ocres difuminats amb ribet blanc, els gots verds i els plats blau cel, els coberts color de plata lligats amb un velcro ataronjat, i un cop tot al maleter van enfilar-se al cotxe i van emprendre el rumb cap enlloc i a tot arreu alhora. Quan els va semblar bé, coincidint amb l’hora en la que el sol marca el punt del migdia, van aturar el motor, van descendir del cotxe i en van treure els atuells per preparar la menjada. Un cop tot parat, van mirar-se somrient i contents de veure aquelles tovalles tan ben posades, i sense dir-se res van entendre que cadascú havia de començar pel que més li vingués més de gust o en tingués ganes. Ell es va lligar el tovalló al coll, era maldestre amb els coberts i sovint les salses i els olis escollien les teles que descansaven al seu pit o a la protuberància de la seva panxa per, còmodament, transformar-se en llàntia. Ella, coqueta amb sucre, va estirar davant seu les cames i les va deixar mig creuades, aguantant-se amb un braç de biaix cap enrere, l’altre creuat damunt la faldilla jugant amb els dits, i el cap, cabells al vent i lleugerament inclinat. La brisa era alegre i la llum reia amb els seus colors dels dies de festa. Ell observà el món i n’agafà un bocí a l’atzar: tenia un gust dolç de mel i el cruixir del crocant. Ella decidí treure’n la clova i degustar-ne l’interior: tenia gust de maduixa amb lleugers tocs d’acidesa de llima i textura de marc de cava. Llavors entraren l’un en els ulls de l’altre i assaboriren en les mirades els matisos d’aquells trossets de món.

24 de gener del 2012

MÚSICS DE CARRER

El músic de carrer amb les puntes dels dits aplega les partitures, les desa en una carpeta, i recull el faristol i calmosament el tanca. Aixeca la vista i mira la llum de cap lloc en concret, abaixa el cap i els cabells li assenyalen els diners escampats damunt el feltre de la caixa de l'instrument. Els arreplega un per un un, sense comptar-los, i se'ls fica a la butxaca de l'armilla malalta. Amb el polze i l'índex destensa les cerres amb la nou de l'arquet, i amb suavitat el col·loca al seu lloc de sempre, dins la funda del violí. Subjectant pel mànec amb una mà l'instrument, l'aixeca lleugerament i fa una ullada a les clavilles i repassa amb la vista les cordes i el polsim de resina que s'hi amaga. Plega la cadira, ho carrega tot al carretó i amb pas lent i una mà a la butxaca, el cap alçat, s'allunya de l'indret. 

Al cap de poca estona un home també amb un carretó s'atansa al mateix lloc. En treu l'escombra i la senalla i es disposa a escombrar. Però ho fa amb cura, destriant la brossa aparent. I entre tota ella, en separa unes notes que es guarda en un estoig que du amagat. Un cop arribi a casa, com cada vespre, les rentarà amb aigua tèbia i un detergent suau perquè no destenyeixin gaire i això no en faci variar els temps. Després, estendrà aquell si bemoll i sostindrà el sol i totes les altres notes als cinc fils que té per estendre la roba. Llavors convidarà les seves amistats i l'endemà al matí a l'hora que surt el sol tots plegats gaudiran del so i la música d'aquelles notes perdudes.

23 de gener del 2012

LA FUNÀMBULA

Des d'aquella alçada de la plataforma i mentre fa una roda d’escalfaments per tonificar i activar tots els músculs, es recorda del trapezi i les teles aèries i de quan repassava mentalment cadascuna de les figures estàtiques i en moviment, enllaços, caigudes i seqüències, que faria durant l’espectacle. Avui, però, estrenarà nou aparell i incorporarà la cinta plana. La cinta és curta, però així i tot li fa cert respecte. Intueix les grades encara buides i nota per primer cop la fredor de la carpa absents els murmuris de veus, colors de jerseis i mirades enlaire.  No pot mirar avall, però s’imagina la xarxa de seguretat com una immensa teranyina. La funàmbula agafa aire i amb la punta d’un peu tanteja la cinta que, estremida, li respon amb un suau moviment. Després avança  fent lliscar un peu rere l'altre, amb pas pausat però segur, per la cin ta que es ba lan ce ja lleu ge ra ment i es  pa  ia  els  pas  sos  i, en un moment de dubte, ajuntaelspeus i els col·loca de nou l’un davant de l’altre. Respira fons, alça el cap, i re pren les pas ses fins que acaba creuant sense vacil·lacions de cap mena aquella cinta plana. Un calfred d’emoció li recorre l’esquena. Un nus al coll li reté l'explosió d'un crit i li escanya una llàgrima. La tremolor s'esvaeix. De fet, l’exercici d'escalfament que realitza a dos pams de terra no tindria més dificultat si no fos que la noia, des de fa un temps, és cega.

21 de gener del 2012

FUTUR

En sortir de casa es va topar amb el futur al replà de l’escala. Es van saludar educadament, amb un somriure i una lleugera inclinació de cap mentre els xocaven els alès dels seus bon dia i, un cop a l’ascensor, tot baixant, van fer un esbós improvisat del que podia ser la resta de la jornada. El futur va dir-li que li semblava bé, però va afegir, amb certa flegma i donant-se aires d'importància, que miraria què hi podia fer però que no ho donés per fet  perquè, en aquesta vida, segur segur, va prosseguir, no hi ha gaire bé res.

20 de gener del 2012

LLUM DE NOSTÀLGIA

Avui s'ha deixat submergir en un bany càlid de records amables i s'ha deixat guiar per no sap què fins no sap on. I s’ha trobat a si mateixa enmig d’una càlida i fresca llum de records. Els ha agafats un per un, amb molta cura, i els ha anat col·locant amb delicadesa damunt d'un disc de vinil. Un instant més tard, entre el gir del vinil i el seu despertar de cel·lofana, ha destriat un so de regalèssia, entre aspre i dolç alhora. Era tanta la nostàlgia que de sobte se li han fet presents tots aquells records que encara no ha dit, que no ha pensat, que no ha viscut, que no coneix, que no ha escrit, i que ja tant i tant s'estima.

18 de gener del 2012

LLETRAFERIT

La lletra A s’ha desprès de la inscripció de la façana i fent giragonses i rebotant ací i allà acaba impactant, amb el seu angle més agut, a la galta de l’home que, sobtat per una fressa estranya, ha aixecat la vista i amb ella el cap per veure aquell soroll d’on venia. L’esgarrinxada ha estat superficial, però en la mesura justa perquè l’home es posi instintivament la mà a la pell ferida. Ja més tranquil al comprovar que no té rastres de sang ni de cap mena, busca l’objecte que li ha causat l’ensurt. Al cap d’un moment el localitza abatut a l’escocell d’un arbre. L’agafa, se’l mira del dret i de l’inrevés, i mentre el subjecta amb una mà amb l’altra li dóna uns suaus copets i amb un fil de bufera li treu la pols i el neteja. L’home refrega l’objecte a la màniga del jersei i no en té cap dubte: és una A. Cofoi, se la guarda a la butxaca de la jaqueta i es diu a si mateix per sota el seu somriure satisfet que li preguntarà a un pagès amic seu com es cultiven les lletres.

17 de gener del 2012

ELS NOMS DE LES COSES

Quan es van posar els noms a les coses jo, de veritat, no hi era. Si hi hagués estat present, lapislàtzuli seria un balcó, patracol una tomata, l’enzim fóra benzina i el verd, el carabassa. Desguitarrat seria gespa, gamadiu la tornaguia, recidiva la lletuga i un trist sòpit, la dulia. El duler seria un pòndol, el drosòmetre un contrapès, l’estanyerri el jaborandi i els ixòcids els rebecs. Policrest fóra el citini, propparent l’anterozoide, i el zub-zub una tonsil·la. La lladella l’amanida, la rabasta xafanòria, quinquagèsim la subhasta i un supòsit, la petrella. Podeu estar-ne ben segurs: quan es van posar els noms a les coses, creieu-me, jo no hi era. 

16 de gener del 2012

A DOS QUARTS DE SET

Pels volts de dos quarts de set, cansat de donar voltes per l’esfera de les hores un dia rere l’altre, el rellotge de paret ha decidit fer vaga de busques caigudes. Arribat el moment, les agulles espeterneguen i, amb aquells petits espasmes, exhaureix sense saber-ho els seus últims segons de pila.

15 de gener del 2012

AL FINAL DEL TRAJECTE

El raig de sol ha matinat i ha sortit d’hora. Travessa l’espai fosc i ingràvid del silenci i entra sense problemes a l’atmosfera quan fa estona que viatja i comença a estar cansat i a perdre força. Es pregunta quan arribi de quin color el veuran i interiorment desitja que el final del trajecte sigui una pell que vol ser bronzejada, o una abella que fa mel o una flor que necessita ser escalfada. Interiorment desitja també que al final del seu trajecte no es topi amb un mirall, una superfície brillant o una finestra tancada. Li faria mandra, després de tanta estona de viatge, haver-ne de reprendre un altre.

14 de gener del 2012

MADURESA

-Uf, va dir ell, finalment (perquè li venia de gust en aquell moment, i perquè s’havia passat la vida només badant-la un cop s’havia empassat el pastís i també la mandra que li omplia la boca cada vegada que algú obria el llibre i en feia una lectura). I ara, 34 anys després, ell va dir, finalment, uf, senzillament perquè li venia de gust i en tenia ganes.





(Dedicat, amb tota modèstia, al conte "Uf, va dir ell", de Quim Monzó)

12 de gener del 2012

L'HOME QUE CAMINA CAPCOT

L'home desfà el camí i avança capcot arrossegant la vista per terra buscant somriures extraviats a vegades volgudament, a vegades per una situació forçada. Però en el temps transcorregut els somriures s’han fet grans, els uns han emprès el vol i uns altres s’han enfilat joiosos als arbres on alguns han fet el niu o, senzillament, han optat per fer-hi estada.
Si l'home hagués aixecat el cap potser els hagués vist, però qui sap si a aquestes alçades es reconeixerien.

11 de gener del 2012

EL TRENC D'ALBA

Els bruscos moviments del vagó del metro ajuden els meus ulls a recórrer aquell espai i a saltar entre cares grises amagades rere diaris regalats o d'algun llibre, orelles aïllades amb auriculars, i llums fredes. Tot d'una, una llum em sobta, m'enlluerna i em captiva: just a la línia d'un horitzó, a la vall entre dues brunes muntanyes, l'esclat d'un fantàstic sol ixent m'encega i abraça la plana. Llums i colors d'albada efímera, ja que a la parada següent, la noia baixa, i amb ella s'endú aquell cinturó, les natges, l'esquena i els fils prims i daurats d'un tanga.

10 de gener del 2012

LAMENTS DE MATINADA

Cada nit abans d’anar a dormir, ella l’acaronava amb el dit un moment breu, curt, fugisser, i se’l mirava un instant. I amb aquell moviment ja el preparava, era la seva manera de dir-li que l’endemà la desvetllés. Sense un siusplau, sense cap subtilesa, amb prou feines amb el tacte just. Cada vespre, cada nit, el mateix ritual i aquell gest mecànic despullat de qualsevol tendresa acompanyat d'un clic sec d'interruptor.
L’endemà, quan ell la despertava, ella li arrufava el nas, i a vegades fins i tot el feia callar amb un gest enèrgic. I mai li ho agraïa. Ella, interiorment, el feia culpable de les poques hores de son, del poc descans o de la mala nit passada.
I un matí s’adonà que el timbre d'ell, estrident i agut, que cada matí la despertava, era, en realitat, la crida a una nova oportunitat per sentir-se ben viva.

9 de gener del 2012

EN EL FONS

Després d’un temps subjecta dansant amb el vent l’alliberen i, acompanyada pel despertar del grinyol rovellat d’una politja i del cruixir d'una corda mandrosa, es precipita pou avall. La seva imatge a contrallum creix reflectida en la superfície d’una fosca aigua cristal·lina. De sobte, s’estampa i esquitxa i esquinça el mirall amb estrèpit zincat. I en el bellugadís balanceig de les seves onades, lentament, en el petit mar d’aigua dolça, el poal, rendit, s’enfonsa.

5 de gener del 2012

DIADA DE REIS

Els nens assedegats de joguines rebenten els papers que uns segons abans servien d'embolcall. Esbotzen les caixes en una orgia de regals oberts i per obrir encara, i ansiosos per veure qui la tindrà més gran, la joguina, miren de reüll els paquets dels altres. N'hi ha un, el més afortunat d'entrada, que té una caixa gran, molt gran. Els altres s'hi atansen moguts a parts iguals per l'enveja i la curiositat. S'hi acosten, i els més agosarats fins i tot s'atreveixen a esquinçar aquell paper de coloraines que els separa de la sorpresa. Després d'un moment frenètic d'estripar els papers, els nens llencen un ooooooooooh! prolongat d'admiració mentre es creuen mirades sorgides dels seus ulls esbatanats. L'adult que ha dut aquell regal s'estarrufa movent inquiet i nerviós el cul a la butaca per fer-se veure, mostrant així que gran que la té la satisfacció pel fet que el seu present sigui el centre d'atenció de la festa. Els nens treuen de la caixa aquell gran obsequi, aparten amb algun cop de peu maldestre les joguines escampades per terra i criden feu lloc feu lloc. Entre uns quants han agafat el gegantí  obsequi i ara el deixen a un costat, arrecerat amb les altres joguines. Arrosseguen la caixa fins al centre de l'estança i en un obrir i tancar d'ulls ja s'hi han ficat tots dins entre xiscles, picades de mans i rialles.

4 de gener del 2012

TREN TOPIC

#avuifaforçafred
#jatornaaanarambretard
#vamoltple
#avuinopodremseure
#semblaunallaunadesardines
#comlalíniadelvallèsnohihares
#jahitornemaser
#sempreigual

2 de gener del 2012

EL DIBUIXANT

Una goma i un carbonet. Aquestes eren les seves eines. Un cop fora de casa, mirava tots i cadascun dels rostres amb els que es creuava o bé al carrer, als parcs, a l’ascensor, al quiosc o al súper. I quan veia un rostre desdibuixat, ell en repassava els perfils i l’expressió. I allà on hi veia ombres, les esborrava amb la goma i, amb el llapis, els esbossava un somriure.

1 de gener del 2012

PACIÈNCIA

La gota, aquell dia i en aquell instant precís, va decidir girar cua. I el got, aquell dia i en aquell instant precís, no va vessar.