No podia més. S'havia passat la vida sent moneda de canvi. I quan s'havia trobar enmig d'un conflicte sempre l'acabaven implicant i li feien prendre part o bé a favor de l'un o bé a favor de l'altre. S'havia d'acabar. I experimentant aquella fantàstica sensació de caure en el buit després d'haver pujat una mica, va delitar-se amb el moment, fins i tot s'atreví a fer algun gir sobre sí mateixa i jugà a planar a l'aire tot esperant el moment final de la caiguda, amb aquell temut impacte. I de sobte, el cop. Sec. Fort. Com una fuetada. I el seu cos rebotà amb un terra esquerp. I tota ella s'estremí. I adolorida, en el que semblava un últim espasme, en un darrer esforç abans de caure definitivament rendida, dibuixà uns cercles que cada cop s'estrenyien més i més. Fins que, just abans del darrer dring, i moguda per l'orgull que dóna l'instint de supervivència, la moneda es quedà de cantell i va pensar avui, que decideixin els altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada