CERCLE

L’home entra esbufegant a la terminal de l’aeroport on arriba, tot i el fred, amarat de suor, arrossegant una grossa maleta les rodes de la qual gemeguen amb l’esforç i, amb la cara desencaixada, mentre s’eixuga amb un mocador la suor de la cara, mira els panells de les sortides dels vols. Deixa anar un sospir i es relaxa. Es col·loca bé la camisa beige, i es tira lleugerament enrere el barret de palla. El noi assegut en un banc proper s’ha fixat en aquell mocador de quadres que l’home s’ha tret d’una butxaca de la camisa. Els colors del mocador el fan somriure. Precisament avui du uns calçotets amb aquells quadres. Fa força estona que espera, i comença a estar cansat d’aquella posició. Decideix estirar-se, i mentre allarga els braços desemmandrint-se, deixa entreveure un tros de panxa i un borrissol per damunt la sivella del cinturó. La noia asseguda al banc del davant ha alçat la vista del portàtil que té obert damunt les cames just en el moment en què el noi començava a badallar i a fer la mandra. La noia no ha pogut evitar que els ulls es fixessin en aquell borrissol rossenc i per uns instants li han vingut a la memòria aquelles tardes de diumenge quan deia als seus pares que havia de marxar coincidint amb les engrunes del tortell de la sobretaula, afegint que havia d’estudiar i que l’endemà tenia exàmens o bé que havia d’acabar un treball al campus. Un cop allà, les tardes passaven lentes i ocres i, en el silenci de la seva habitació, descobria amb dits juganers el borrissol també rossenc del primer cos que de veritat estimava i que li cantava cançons d’una terra llunyana. Quan van acabar la carrera, ell se’n va anar amb les seves cançons, en un comiat fred, de retorn a Noruega. I ja no el va veure més. Només li va quedar la lletra traduïda d’una cançó escrita amb tinta blava i mà tremolosa sota una partitura. La mateixa partitura que el noi agafa en una casa d’un llogarret prop d’Oppstryn, a Jostedalsbreen, on avui ha nevat molt. Ell no ha pogut sortir de casa i s’ha quedat vora la llar de foc, sentint els espetecs secs de la llenya consumint-se sota les flames, i repassant aquelles velles partitures per l’acordió que ara mateix descansa damunt la fusta del parquet. Taral·leja aquella cançó i els records en veu baixa. Ell s’ha quedat per uns moment absort i ella que ho ha vist li pregunta mecànicament en què penses sense esperar una resposta mentre agafa el telèfon i truca a sa mare que és de viatge molt lluny d’aquí. Havien quedat que a aquesta hora es telefonarien. Sa mare li contesta que tot és molt correcte, que tot va molt bé i que no passi ànsia, i que fa sol i calor. En aquell moment li diu et truco més tard perquè un camió carregat de plàtans interfereix amb el seu estrèpit la conversa. El camió enfila el carrer polsós i deixa rere seu aquell núvol de sorra vermellosa que per uns moments fa l’aire irrespirable. La nena que camina pel costat de la carretera s’ha girat intentant evitar-lo, però amb prou feines pot posar-se el mocador acolorit davant la boca i el nas. Estossega lleugerament i segueix caminant amb passes ràpides i els peus descalços per fugir-ne el més aviat. Si la pols se li fica a les narius i als pulmons, estarà estossegant una bona estona. Pateix asma, i un núvol així li podria provocar una crisi. Aquesta vegada seria lleu perquè es troba a poques passes del cobert on una metgessa visita aquell qui vol ser visitat, i si la crisi d’asma fes aparició, la metgessa li podria fer inhalar aquell pot que xiula i que treu un remei màgic. Normalment li porta fruita a canvi, però avui no du res. Veu a l’altre cap del carrer la metgessa que la saluda amb la mà. Quan acaba les visites, amb tot el que ha recollit, fa un àpat que comparteix amb qui més creu que ho necessita. Ara mateix està nerviosa. Hi ha poques medicines i la darrera remesa s’ha endarrerit. Per sort en aquesta estació de l’any, degut a les temperatures, les malalties sembla que s’amaguin i facin una treva. A més, avui està sola perquè la seva companya ha anat a la ciutat a buscar alguns medicaments imprescindibles, i pateix perquè és la primera vegada que hi va sola i té certa recança d’enfrontar-se al monstre de la gran ciutat. Un cop allà però tot li ve de cara, ja que ha entrat pels carrers correctes i va reconeixent els diferents llocs que comencen a resultar-li familiars d’altres anades. Se sent forta per la responsabilitat assignada. I contenta: el trajecte de més de cinc hores ha valgut la pena, ja que els medicaments nous han arribat el dia abans. Els va dur aquell noi de part d’una associació que n’organitza la recollida i acompanya el carregament un o dos cops l'any, quan pot i els preus dels bitllets baixen. La noia, com solen fer cada vegada que en recullen, aprofitant una connexió pirata d’internet d’un comerciant de mateix carrer, li envia des d’un ordinador tronat un email d'agraïment. I just quan el rep al seu mòbil, molt lluny d’allà, el noi, que acaba de baixar les escales del vestíbul d'un aeroport, mentre el llegeix, i potser pel cansament de les hores acumulades de viatge, topa sense voler amb un home amb camisa beige i barret de palla que, tot i el fred, està amarat de suor i s’eixuga amb un mocador de quadres.