CRISI

Espantat davant la crisi, va seure a fer números: d'entrada va fer un set, potser perquè s'assemblava a un penja-robes, i això li agradava moltíssim, tant, que potser fins i tot era el seu preferit; també va fer un 9, que li recordava la seva pipa de les sobretaules i la migdiada; i finalment en un impuls va fer un 3. Llavors s'adonà que tots eren senars, i va fer un 6. Reflexionà una estoneta, curta, però el suficientment llarga com per ser una estoneta i, tot i que era un xic maldestre, encara s'atreví a afegir-ne algun de malabars, en concret un amb tres pilotes i un altre amb el plat xinès. I, ves per on, se'n sortí.

CLAROBSCUR

A l'hora que es prepara el sol pel seu trenc d'alba, el dia es desperta il·luminat per una claror blanca i tènue. I en el moment que damunt d'una carena surt el sol, també surten a la llum les primeres ombres que en les fràgils clarors del dia jeien amagades.

UNA VIDA A CARA O CREU

No podia més. S'havia passat la vida sent moneda de canvi. I quan s'havia trobar enmig d'un conflicte sempre l'acabaven implicant i li feien prendre part o bé a favor de l'un o bé a favor de l'altre. S'havia d'acabar. I  experimentant aquella fantàstica sensació de caure en el buit després d'haver pujat una mica, va delitar-se amb el moment, fins i tot s'atreví a fer algun gir sobre sí mateixa i jugà a planar a l'aire tot esperant el moment final de la caiguda, amb aquell temut impacte. I de sobte, el cop. Sec. Fort. Com una fuetada. I el seu cos rebotà amb un terra esquerp. I tota ella s'estremí. I adolorida, en el que semblava un últim espasme, en un darrer esforç abans de caure definitivament rendida, dibuixà uns cercles que cada cop s'estrenyien més i més. Fins que, just abans del darrer dring, i moguda per l'orgull que dóna l'instint de supervivència, la moneda es quedà de cantell i va pensar avui, que decideixin els altres.

LA DONA QUE MIRA

A un racó de la sala un piano negre de cua mira amb ulls mig clucs, a través de l’espiell que deixa el tancament del teclat, el pati verd que s’entrelluca a l'altra banda dels vidres gravats de la finestra. Damunt les rajoles fredes els nens descansen de la calor de les corregudes pel jardí, i juguen relaxats i tranquils al bell mig d’aquella sala. Damunt seu, l’aranya de vidre roman ben recte, i només ha intentat balancejar-se lleugerament quan la nena, que anava al capdavant del grup, ha obert d’un cop de mà la porta per entrar, des del jardí, cap a la sala. Però l’aranya ja és gran, li costa moure’s i amb prou feines ha aconseguit fer dringar alguna de les seves llàgrimes. Els nens han improvisat damunt les rajoles un tres en ratlla amb fragments d'escorça i tres pedretes. Estan abstrets de tot el que els envolta. No veuen la llibreria farcida de volums de formes i mides i colors i lletres diversos i variats que cobreix de baix a dalt, i tot a l’ample, un dels panys de paret de la sala. Ignoren aquelles butaques esllanguides i lasses que descansen al racó oposat del piano fent companyia a un llum, tancat, de peu. I tampoc veuen aquella dona que, somrient, els mira amb ulls d’expressió tendra però amb la mirada un xic borrosa amagada en unes ulleres. La dona té el rostre d’un to marró lleugerament terrós, com si els anys l’haguessin tintat de sèpia. I manté creuats els braços damunt del pit, i se la veu satisfeta i contenta. Però no diu res, i tampoc parpelleja. No se li mou ni un cabell. No mou les mans ni tampoc els dits. Només mira somrient  i es deixa embolcallar pel riure dels infants i s’està immòbil rere un vidre, damunt la lleixa que corona una tauleta raconera, dins un marc de fusta treballada on hi consten, en una petita placa daurada sobreposada, un nom, i una data.