Красноярск

Sergei Dopotrèvitx va agafar la pala de darrera el carro i es disposà a treure la neu que, en aquell punt de la carretera, li impedia el pas. Sota les parpelles blanques d’humitat glaçada els seus ulls contemplaven aquell silenci i aquella solitud que només els renills esporàdics dels cavalls trencaven. Els camps i els boscos encara eren coberts de la quietud de la nevada, només cisat pel rastre d’un ramat de rens i, ara, per la traça profunda del pes de la llenya sobre el seu carro. Feia ja uns anys que passejava la seva ossada amunt i avall d’aquells paratges, des que el règim estalinista li va dur, a ell i molts altres, com a càstig. Un matí es va llevar a casa, a Novosibirsk, com de costum, i al cap d’uns dies es va trobar baixant d’un tren a l’estació de Krasnoyarsk on la rebuda més càlida va ser la del gèlid clima d’un dur hivern. Després el camp de treball i les penúries i, en sortir-ne al cap de 7 anys, la feina de llenyataire. Però Sergei Dopotrèvitx, malgrat o potser per tants patiments, havia arribat a estimar aquella terra i un cop alliberat va decidir quedar-s’hi. I va anar a buscar aquell somriure que més d’un dia havia vist llunyà a l’altra banda de les punxes rovellades de la filferrada del gulag. I el somriure d’aquella camperola era ben viu i, un cop el va trobar, no li va costar gens enamorar-se’n. I ara en Sergei amb cada palada que treu de neu, escurça un xic més el camí que l’ha de dur, sense saber-ho, a conèixer la seva primera filla que tot just comença a néixer, un parell de setmanes abans del que els càlculs de la llevadora predeien. A en Sergei, l’anunci de la paternitat l’havia sorprès com quan al guaret, després d’uns anys erm, li arriba, abundant, la collita. Un cop tretes unes quantes palades, en Sergei calcula ajupint-se sota el fred si la neu encara bloquejarà per la panxa el carruatge. Agafa les regnes i les tiba, i etziba dos xeic xeic als matxos que s’espolsen la mandra del fred i el carro es posa, lent, en marxa, entre els sospirs de les bèsties, el cruixir de la llenya, els grinyols de les rodes i els gemecs de la neu que s’aixafa. Passat aquell punt crític, desa la pala al seu lloc i la ferma amb una cordada. Torna al capdavant i subjecta de nou les regnes, i atia, com abans, xeic xeic, els matxos. En Sergei aquest cop no s’hi enfila, camina al davant i amb les passes estudia i escull la traça que li sembla adequada. Arribats al tram del riu glaçat, s’atura un moment al marge: tot és un tou de neu i amb prou feines s’endevina sota aquell gruix blanc la llera. Amb una mà enguantada al front i els ulls mig clucs evita les volves que el despertar del vent remou i que tornen a caure. Es decideix per un pas que li sembla prou ample i de nou avança. I un altre cop el cruiximent de fusta i el balanceig indecís, del carro i de la càrrega, i els esbufecs de les bèsties. Just quan són a punt de creuar la llera, a una bèstia li rellisca una pota i s’afona al fang de la riba, i darrera seu rellisca l’altre matxo, i la càrrega i el carro. Cedeix el gel i s’esberla amb aquell impacte, i en Sergei cau i malda per desfer-se de les brides. El glaç s’obre i el carro i la fusta carregada vacil·lant, poc a poc s’hi enfonsa mentre del trenc en comença a brollar, gèlida, l’aigua, que amb ràbia alliberada amara les bèsties i els camals del seu amo. En un esforç suprem ateny un coltell de la seva butxaca, l’obre i, amb destresa, talla les corretges d’aquella teranyina que el tiba cap a l’aigua, i encara és a temps de tallar les regnes de les mules que renillen amb ulls desorbitats aferrant-se a la riba. En Sergei s’enfila a una d’elles i amb el tercer xeix xeic del vespre les avia cap a casa, balb i exhaust de l’esforç i del fred i les palades, on la seva filla acabada de néixer, en el seu primer esclat de vida, ja plora.