SENYOR NOTARI

Senyor Notari;

Quan aquesta carta que li escric li arribi a les mans, no sé amb certesa si encara seré en aquest món. Sé que aquest encapçalament pot resultar-li un tòpic, però li puc assegurar que en el meu cas no es tracta d’un suïcida que escriu les seves últimes voluntats. Res més lluny. En realitat és tot el contrari: és potser la darrera carta d’algú que es vol aferrar a la vida però que desconeix quant temps li resta. De ben segur estarà pensant que ningú coneix amb certesa quin saldo té de crèdit vital, i tindrà tota la raó de pensar-ho, però veurà que si més no el meu cas és diferent als altres.

Potser li sobta el to atrevit i directe d’aquesta nota, ja que vostè i jo no ens hem conegut mai, tot i que som veïns d’escala en el pla laboral. De fet em dirigeixo a vostè pel nom que té el seu bufet de notaris, i amb l’esperança que s’acabi de llegir la present i no la llenci, si més no encara, a la paperera.

Crec que, després d’aquest prefaci, ja és hora que em presenti i que li expliqui el motiu d’aquesta carta que, ja ho veig, serà llarga.

El meu nom és Eugène Vitel, i sóc neuro-cirurgià. El lloc on vaig néixer i l’any en concret són dades que obviaré per no tenir cap rellevància ni relació amb el cas que ens ocupa, així com tampoc l’indret en els que vaig passar la meva infantesa i més tard l’adolescència paral.lelament a un munt d’estudis. Això sí, li he de dir que en el moment de decidir el meu futur acadèmic vaig decantar-me per la medicina. I al llarg dels anys m’he anat especialitzant en la comunicació entre neurones, en com es transmet la informació. S’ha preguntat mai per què està aguantant ara mateix aquest full entre les mans? Quina és l’ordre que li fa prémer amb força el dit índex contra el polze d’ambdues mans per fer pinça sobre el paper? És només un petit exemple com n’hi ha molts. En realitat no som conscients  de la quantitat d’informació que circula en fraccions de segon pel nostre cos. Òbviament, per la seva quantitat i complexitat, no podem ser-ne. És més, en el supòsit que ho aconseguíssim, en el temps que trigaríem a ser conscients de la informació generada estaríem produïnt alhora tal quantitat d’informació neurològica que de nou estaríem desbordats. Doncs bé, la meva passió de sempre ha estat treballar en aquest camp. Un camp que ens és tan desconegut com proper: per què a vegades, allò que en diem sense voler, ens cauen coses de les mans? Per què a vegades enmig d’una conversa pretenem dir un nom, una paraula, un topònim que no ens surt, que sabem que coneixem, que tenim a la punta de la llengua i que per més que ens hi esforcem en aquell moment no ens ve al cap? Quelcom ens està impedint que la paraula aflori. I al cap de quatre dies, en el moment més inesperat, allò recondueix la informació i de sobte ens ve la paraula en el context més inversemblant. Són més exemples, si vol superflus i senzills, però que il.lustren perfectament les meves inquietuds.

Des de fa molts anys he mantingut la teoria, en contra dels meus col.legues científicament deterministes aferrats al genoma, que tenim neurones anàrquiques capaces de fer-nos boicot. Com si fossin guarda-agulles, desvien cap a una o altra via el tren de la informació, causant a vegades autèntics sinistres de menor o major grau i, el que és més greu, sovint de forma premeditada. He invertit tant de temps en provar de localitzar-les! La notícia sensacional és que avui, finalment, he aconseguit ubicar-ne els punts exactes. S’imagina el que això suposa?

Un cop localitzades, les podrem aïllar fàcilment. I un cop aïllades, no cal dir-ho, podran ser eliminades o reinserides. Llavors les comunicacions entre neurones seran netes, lliures d’interferències, les ordres fluiran en la direcció correcta fins el destí correcte, i farem allò que realment en aquell moment volem fer. S’hauran acabat els lapsus de memòria, s’hauran acabat les trencadisses de plats que ens rellisquen incomprensiblement de les mans, s’hauran acabat les frases inoportunes que ens deixen en evidència, aquelles que excusem amb un en realitat no volia dir això (i que a més és cert que no volíem dir-ho ja que hem estat víctimes d’un sabotatge), s’hauran acabat aquelles cares que em són familiars, però que no aconseguim ubicar quan i on i com vàrem conèixer, s’hauran acabat ... tantes coses!!

I si aconseguim reinserir-les? Aquestes neurones anàrquiques convertides en socials ajudarien a trobar a la comunicació el camí correcte, la via escaient, la drecera més curta, podrien fins i tot socórrer aquelles neurones que flaquejen, aquelles que es trobessin cansades en un moment donat de tensió o nervis...

Però l’avanç més important, si tot això finalment s’aconsegueix, i estic a un pas de fer-ho, és que ens convertirem en els éssers més sincers i transparents que mai haguem pogut imaginar: els psicòlegs i psiquiatres de les persones s’hauran forçosament de reconvertir en psicòlegs i psiquiatres de neurones, d’aquelles neurones que haurem de mirar de reinserir...

Aquesta descoberta, mal que pesi a alguns col.legues, deixa obsoletes les bases de la medicina moderna per obrir les portes de la Nova Medicina. Pràcticament tot s’haurà de reescriure, qui sap si fins el nostre Codi Deontològic i el nostre Jurament Hipocràtic...

Benvolgut Senyor Notari, confio que hagi arribat fins aquí en la lectura d’aquestes ratlles i desitjo encara més que prossegueixi. Segurament després d’aquesta exposició, podrà entendre per fi el perquè d’aquesta missiva.

L’esforç i les emocions del dia comencen a passar-me factura: noto certes molèsties, crec que del cansament.

M’hauré d’afanyar a escriure’l. I ara ho faré apressadament, ja que començo a notar que perdo força a l’agafar el bolígraf. És més, començo a sentir una necessitat imperiosa de fer certes coses que, per a mi, no són gens habituals. Ara mateix, abans que se m’esgavelli del tot el sistema, sortiré d’aquest despatx i posaré la carta en un sobre a la seva atenció dins la bústia de la notaria. Després agafaré el metro per encaminar-me espero que feliçment de retorn a casa.

Li he de confessar, però, que tinc certs temors a que, un cop a baix a l’andana, just quan estigui arribant el metro, senti una necessitat terrible d’apropar-m’hi el màxim possible abans no es deturi per obrir les portes. A aquestes hores, tan entrada la matinada, dubto que hi hagi ningú a l’andana per poder-ho evitar i els metros, ja ho sap, circulen amb el pilot automàtic.

Només li prego siusplau que demà, avui per a vostè, llegeixi la plana de successos dels diaris locals i, si hi trobés la crònica del suïcidi al metro d’un metge reputat, faci públiques les conclusions de la meva investigació.

Les clau que li adjunto dins el sobre són les de la porta del laboratori. Jut entrant, la primera porta de l’esquerra condueix al meu depatx. La clu petit és la de l’armar verd de darerra l’escrptori: al seu interoir hi ha compilats tot els meu conexments adquirits al llarg dels anys,

La seva publcaciò serà, com li deia a l’encpçalament de la cata, el dementiment dl meu suïcid, la confrmació de la meva taoria cintífica i l’enaltiment de la mva mmória.

el salda atntamnt,

Egène Viel;