PER LLOGAR-HI CADIRES (Piuladissa)

Li van dir que n’hi havia per llogar-hi cadires. I escollí models i fixà tarifes. I se sentí enganyat; aquell negoci fracassà @vullescriure
— roger vilaplana (@rogervilhor) 19 de maig de 2013

LA CARA DE VERGONYA (Piuladissa)

Li va caure la cara de vergonya i llavors tothom li pogué veure el rostre més sincer, més natural i més autèntic @vullescriure @micro_contes
— roger vilaplana (@rogervilhor) 20 de maig de 2013

UN DOLL D'ALMÍVAR

Quan va veure aquell núvol a l'horitzó no va pensar en agafar el paraigua. Res li feia sospitar que aquell ressol que havia entrellucat a través d'un porticó era una enganyifa, una lluïssor efímera; el núvol creixia i en un moment, el que va necessitar per baixar l'escala i obrir la porta del carrer i perdre-s'hi, va acabar de tapar els fragments de cel que encara quedaven blaus i verges de la seva grisor. Caminà capcot, amb les mans a les butxaques, guardant entre els punys closos el darrer record de les moixaines que ella li dispensava entre xiuxiuejos ran d'orella amb aquells llavis molsuts que li deien que dolç el meu trosset de sucre i tot ell es desfeia minuts abans que li digués que el deixava i que allò seu s'havia acabat, i s'apressà carrer avall per posar distància amb tot allò i, amb el primer dringar de la pluja, quan aquelles gotes grosses esbandien la gent i aixecaven la primera pols, sentí que es diluïa... 

I regalimà entre els rajols de la vorera, i lliscà fent esses suaus entre les llambordes fins atansar-se a la boca de la claveguera, a aquella reixa de ferro fos... S'hi aferrà ben fort per no caure-hi, fins que l'esforç i ell, tots dos alhora, caigueren al buit, empesos per l'aigua, en un doll d'almívar.

CALIDOSCOPI

La noia agafà de la parada un llibre. No l’escollí pel títol, ni per l’autor. Es deixà dur per un impuls i agafà aquell que era d’un ocre despert, quasi elèctric. L’obrí amb cura, per una pàgina a l’atzar, acaronant el full que per primer cop respirava aire fresc i s’enlluernava amb un tímid raig de sol. A l’obrir-lo, les paraules i les lletres li caigueren a la vall que formaven el relligat de les pàgines. Sacsejà suaument el llibre, i les paraules s’ordenaren. La noia va llegir el fragment: 

"-Sues? - aquella nit s’esperava desperta, apocada, no somreia, sabia que ja li faltava res pel dia i per l’hora..." 

El va tancar i el va tornar a obrir just per la mateixa pàgina. Les lletres s’escolaren cap al llom una altra vegada i ella repetí l’operació; un altre sacseig, més curt, més intens, i els mots li semblà que s’ordenaven distints. Rellegí de nou el text. 

"Quan es despertà, Pare, els seus llavis poc que somreien... L'àvia boja, l'hora dita, afaitada a pèl, resà, i parà..." 

Les mateixes lletres, un ordre diferent… Va fer un sospir llarg, contingut. Després tancà amb cura el llibre, el pagà, i esbossà un somriure de satisfacció; cada vegada que l’obrís, pel mateix preu, llegiria un llibre diferent.

EL DAU (Piuladissa)

Els punts del dau caigueren quan aquest giravoltava. I ella mai va saber si aquella tirada va ser o no guanyadora @vullescriure @micro_contes
— roger vilaplana (@rogervilhor) 4 de maig de 2013

DE BOCA EN BOCA (Piuladissa)

El desig li digué a cau d’orella que la besés davant de tots. I aquell petó, tan dolç, va anar de boca en boca. @vullescriure @micro_contes
— roger vilaplana (@rogervilhor) 15 de maig de 2013

A L'OMBRA DE LES PARAULES (LA POETESSA)

Cada matí la noia es dirigia al seu hortet: empesa per una necessitat interior, havia decidit cultivar-hi lletres. Així, va llaurar i adobar la terra, i sembrà aquí i allà as o ics o hacs o es o bes indistintament i de forma aleatòria. I regà tot allò amb sentiment, amb rialles i tardes de posta, amb llàgrimes furtives, amb el refilet d’un oriol i la cadència d’un cucut, amb un plor desconsolat, amb l’escalf de l’abraçada, amb desig i batecs accelerats, amb calfreds d’una pell tremolosa, amb brises d’hivern i paisatges verds de primavera, amb aire fendit per la fulla despresa de tardor... 

Els passavolants veien de lluny aquell paisatge d’emocions i s’hi atansaven encuriosits; com que era obert, hi entraven, i s’hi passejaven. Alguns s’estremien i altres només en llegien els mots. Alguns tornaven. I totes les sensacions que tenien, en caure a terra, amaraven i assaonaven el terreny. 

La noia sentia que creixia, i que del seu interior en brollaven sentiments nous i sospirs fins llavors continguts i reprimits que li pintaven de colors i matisos les paraules que florien per tot arreu. 

Ella no es preguntava per què servia tot allò; la feia feliç, l’omplia, i l’esforç li era retornat abastament pels somriures i gestos de complicitat d’aquells que s’aturaven a compartir el moment i aquells mots a l’ombra fresca i càlida de les lletres sembrades.