Cada matí la noia es dirigia al seu hortet: empesa per una necessitat interior, havia decidit cultivar-hi lletres. Així, va llaurar i adobar la terra, i sembrà aquí i allà as o ics o hacs o es o bes indistintament i de forma aleatòria. I regà tot allò amb sentiment, amb rialles i tardes de posta, amb llàgrimes furtives, amb el refilet d’un oriol i la cadència d’un cucut, amb un plor desconsolat, amb l’escalf de l’abraçada, amb desig i batecs accelerats, amb calfreds d’una pell tremolosa, amb brises d’hivern i paisatges verds de primavera, amb aire fendit per la fulla despresa de tardor...
Els passavolants veien de lluny aquell paisatge d’emocions i s’hi atansaven encuriosits; com que era obert, hi entraven, i s’hi passejaven. Alguns s’estremien i altres només en llegien els mots. Alguns tornaven. I totes les sensacions que tenien, en caure a terra, amaraven i assaonaven el terreny.
La noia sentia que creixia, i que del seu interior en brollaven sentiments nous i sospirs fins llavors continguts i reprimits que li pintaven de colors i matisos les paraules que florien per tot arreu.
Ella no es preguntava per què servia tot allò; la feia feliç, l’omplia, i l’esforç li era retornat abastament pels somriures i gestos de complicitat d’aquells que s’aturaven a compartir el moment i aquells mots a l’ombra fresca i càlida de les lletres sembrades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada