ROMA (Piuladissa)

S'havien estimat sempre en silenci convençuts que seguint cadascú el seu camí tard o d'hora coincidirien a Roma.

BRAILLE

Encegat d'amor li resseguia amb els dits la pell, i li llegia a tots els racons del seu cos els mateixos mots escrits de desig i de temor alhora.

PROMESES D'AMOR (Piuladissa)

Per ella, la cendra de la cigarreta era l'espera i el fum, les promeses d'amor que, tots els clients, sens falta, li pagaven.

AMOR SILENCIÓS (Piuladissa)

Ell l'estimà sempre en silenci. Però era tan gran el rebombori al seu voltant, que ella no sentí mai el missatge.

L'AMANT (Piuladissa)

La tempesta va venir tan de sobte que a l'Arc de Sant Martí li faltà un color. Sols ella, que enyorava l'amant, s'hi fixà.

LA MARGARIDA (Piuladissa)

No podia ser de cap de les maneres que ella no l'estimés. Segur que a aquella margarida li faltava un pètal.

LA DANSA (Piuladissa)

Cada nit ella dansava una estona per ell. Quan la música es fonia, ell tancava la capseta de música fins l'endemà. 

EL GRANET DE SORRA (Piuladissa)

Enmig del desert li va caure el seu granet de sorra. Desesperat, el va buscar sabent que no n'hi havia cap d'igual.

FORA DE SI (Piuladissa)

La femella es trobava fora de sı; el cargol, aquella vegada, s'havia passat de rosca. 

ÀNIMA DE PA

Per tot, força farina de força. L'escalfor del forn i el ferum de ferment fan un perfum que embriaga i que no embafa i que agombola i als sentits fa la roda. Fa calor, però tant li fa. I quan veig que amassa amb traça i com tracta la massa, veig amor en el tracte i passió continguda en l'acte. I quan condimenta o assaona aquesta massa, veig com segueix el seu viatge d'espècies, de fruits, d'olors, de sabors. I comparteix llavors  paisatges i llocs, persones, indrets i records. I la massa al forn creix, i es transforma, i en recull un panet abrioixat, o amb crosta, la foccaccia, el pagès o una coca. 

I enmig de tant gest veig com creix el llevat de l'art en l'ànima de pa.

Al Dani Jordà, amb agraïment, pel regal del taller de pa al seu obrador.

TEIXITS A PAS TANCAT

En Dídac i la Berta han deixat a banda la màquina de lligar boira, en Pere, que a tothora recorda i fa gala del seu nom, parla en veu baixa amb en Ranquet, que ha guardat el tresor, i li comenta la notícia, mentre la formiga Piga, que ho ha sentit, en un racó d’un capítol, d’amagat, en silenci, plora. Les rates malaltes han vist agreujat de sobte el seu estat i, del dol, el soldat plantat sent de cop que es desarrela. En Frederic, Frederic, Frederic, que no s’ho creu, s’ho fa repetir una i altra vegada. L’ocell de foc s’ha convertit sobtadament en cendra, i el Príncep Alí ha vist escapçat per l’ombra fosca d’una dalla el seu reialme. L’assassí d’ocells es penedeix dels crims i li’n dóna les gràcies, mentre el llibre de les mosques, lentament, es tanca. Tenien gana, i s’han acabat el pa negre, i aprofitant el silenci que s’ha fet, la Laura Sants diu a tots els amics, els convidats, en veu ben alta: sí, s'ha mort el mestre, el que entrellaçava els fils i l’ordit de les nostres històries; recordem-nos sempre que, gràcies a ell, tots, personatges i lectors, ens hem sentit vius i que tots, tots, amb ell, hem pres vida.

En record de l'Emili Teixidor

HAS VIST QUIN DIA FA?

Aquell matí ell es va despertar molt abans que ella i es va quedar una estona estirat en la penombra. Va restar així una bona estona, intentant reconstruir les parets de l'habitació amb la mica de llum que s'escolava per l'estret pas de les lames d'aquella vella persiana. Es va aixecar sigil·losament i, en silenci, va sortir de l'habitació tancant la porta rere seu amb molta cura, mirant que el pany de la porta i les frontisses no gemeguessin. Un cop fora de l'habitació va aixecar les persianes de les altres estances del pis, i es quedà mirant una estona aquell paisatge. Feia molt sol. Les plantes esgrogueïen, i amb aquell esclat de sol la sequera creixia... Després de dies i dies de sol i de calor, ella li havia dit entre els glaçons i els glops d'un refresc saps, tinc set de pluja. Va estirar els braços cap als costats mentre inclinava el cap i el cos enrere per desentumir-se. Va badallar, es va rascar amb aire desmenjat el pit amb la mà dreta, va sospirar, i es dirigí cap al traster de sota l'escala: tot el que necessitava era per allà, segur. Va treure'n moltes coses, del traster, i finalment va somriure: ja la tenia! La caixa dels records! Va obrir-la i, mirant de no fer fressa, va destriar el que necessitava: uns núvols blancs i alguns de grisos, d'aquells que semblen de cotó fluix inflat, i gotes de pluja, primer en posaria unes de fortes, d'aquelles que quan cauen, de grosses que són, aixequen fins i tot un xic de polseguera. Llamps no, que després de tants de dies sense pluja semblaria exagerat, però uns quants trons, secs, d'aquells que esventren amb el so els núvols i el paisatge, així de sobte, uns quants d'aquests i tant que sí. i alguna rufagada que sacsegés les plantes i els arbres i que escampés una brisa fresca i l'olor de terra molla. I el so de les gotes que esclaten damunt de fulles mentre dansen. I va agafar gotes més petites, de les que cauen seguit i esquitxen fent bombolles als bassals, que després de les gotes grosses i dels trons queda bé la pluja fina, i va preparar per més tard uns raigs de sol que sortissin entre els núvols esquerdats i un arc de Sant Martí en direcció oposada. I després d'una bona estona de ploure així, una estoneta de sol, que escalfi el terra i que faci aquelles boirines esfilagarsades que es mouen ran de terra. I llavors que el cel s'obri i surti el blau.

Ho va preparar tot amb precisió, deixant marge també a la improvisació, col·locant-ho tot rere la persiana del finestral de l'habitació i, quan ho tingué tot a punt, tornà a entrar a casa i va entrar a l'habitació, va obrir un xic, però suficient, la vella persiana, i somrient se li va atansar i li va xiuxiuejar a l'orella:

-Has vist quin dia que fa?

EL BATUT DE MADUIXA

Per sort el dia anterior havia agafat un xic del sol vermellós de la posta, i per complementar-lo aquell matí va sortir al jardí a arreplegar unes fulles rogenques de la tardor d'un àlber, i una mica de brasa encesa, i els records d'una tarda dolça. Un cop dins ho va batre tot ben batut, mentre a través de la finestra contemplava com s'aixecaven la boirina i el dia.

Va posar el líquid dins un got i va dirigir-se cap a l'habitació.

-Té, li va dir, el teu batut de maduixa.

Ella, que havia tingut un desig i sabia que no n'era temporada, es va mig incorporar, va apartar un xic el nòrdic i li va agafar el got i la mà càlida i li va somriure sensual i entre xarrups d'aquell batut, el mirà amb ulls de mel d'orquídia i li va donar les gràcies.

LA CUCA ENLLUERNADA

Acompanyada per la lluna en quart minvant, la nit serena s'ha abillat amb estrelles brillants. Els grills acompanyen la suau brisa d'un vent que mig adormit es passeja per camps i entre herbes i els arbres. De sota una pedra en surt la petita cuca de llum, que s'hi enfila, i com cada nit es mira el cel i estira el coll i li diu t'estimo a l'estrella que més brilla.

PROP DEL BLAT

En el marge, estirant el seu coll verd, treu el cap la primera rosella roent i rogenca. Rera seu, l'espiga encara tendra, té desig dels pètals sensuals, vermells i fràgils. Passa el sol i la rosella perd el tremp i abaixa el cap, i el camp verd enrosseix i tot es daura. 

Esclat d'or que caurà al pas de la dalla.

I en el racó, silent, una llavor esperarà el temps just per ser, potser, qui ho sap, una altra rosella en el marge. 

L'ACCIDENT

L’home del cotxe escridassava la dona de la moto i li deia que aprengués a conduir, que des de quan es feien aquelles frenades sobtades, que una mica més en comptes d’un copet és una trompada, i que si se l’hagués endut per davant hagués estat, ja hi pot comptar, per culpa seva. La dona arronsava les espatlles i deia que ella havia fet el que tocava. I mentre s’afegien més vianants al monòleg de l’home, una noia, que ho havia vist tot, somreia: és cert que el llum era ben verd però, quan havia vist la moto amb l’intermitent fent-li l’ullet, el semàfor s’havia envermellit de sobte.

UNA VIDA A CARA O CREU

No podia més. S'havia passat la vida sent moneda de canvi. I quan s'havia trobar enmig d'un conflicte sempre l'acabaven implicant i li feien prendre part o bé a favor de l'un o bé a favor de l'altre. S'havia d'acabar. I  experimentant aquella fantàstica sensació de caure en el buit després d'haver pujat una mica, va delitar-se amb el moment, fins i tot s'atreví a fer algun gir sobre sí mateixa i jugà a planar a l'aire tot esperant el moment final de la caiguda, amb aquell temut impacte. I de sobte, el cop. Sec. Fort. Com una fuetada. I el seu cos rebotà amb un terra esquerp. I tota ella s'estremí. I adolorida, en el que semblava un últim espasme, en un darrer esforç abans de caure definitivament rendida, dibuixà uns cercles que cada cop s'estrenyien més i més. Fins que, just abans del darrer dring, i moguda per l'orgull que dóna l'instint de supervivència, la moneda es quedà de cantell i va pensar avui, que decideixin els altres.

EL QUADRE

La pintora feia hores que anava realitzant gargots en una tela, provant tècniques diverses, pinzellades i traços diferents, experimentant moltes textures i tots els materials. Olis, aquarel·les, pastels, acrílics, gouache, tremp a l’ou... Va provar el collage, i altres tècniques mixtes... I cap resultat no la satisfeia, cap tècnica li era adequada per captar l’essència i el missatge d’allò que volia transmetre, i es deia que el quadre havia d’expressar la força interior de qui el mirés i el seu sentiment, i que s’hi sentís reflectit, que hi veiés la seva imatge. I que havia de ser real, però eteri alhora, i que mirant aquell requadre l’espectador captés el seu propi talent, que el quadre era el camí, una invitació a la descoberta perquè notés dins seu aquella força, i que amb aquell primer impacte visual l'espectador es descobrís el creador, el geni, l’artista, aquell que, diuen, tots duem amagat a dins.

Decebuda, va deixar els pinzells, les paletes, els tubs, els pots... Ja ho recolliria l’endemà si és que l’endemà podia aprofitar-ho... Necessitava fer una pausa. Un descans. Desconnectar d’aquella idea. I buidar aquella bufeta que tant li tibava. I en obrir la porta del lavabo i pitjar l’interruptor de sobte se li va fer la llum al veure’s al mirall: aquella tela perfecta, aquell quadre sublim que amb tanta obsessió perseguia, de cap manera li sortiria perquè ja havia estat creat abans.

LA DONA QUE MIRA

A un racó de la sala un piano negre de cua mira amb ulls mig clucs, a través de l’espiell que deixa el tancament del teclat, el pati verd que s’entrelluca a l'altra banda dels vidres gravats de la finestra. Damunt les rajoles fredes els nens descansen de la calor de les corregudes pel jardí, i juguen relaxats i tranquils al bell mig d’aquella sala. Damunt seu, l’aranya de vidre roman ben recte, i només ha intentat balancejar-se lleugerament quan la nena, que anava al capdavant del grup, ha obert d’un cop de mà la porta per entrar, des del jardí, cap a la sala. Però l’aranya ja és gran, li costa moure’s i amb prou feines ha aconseguit fer dringar alguna de les seves llàgrimes. Els nens han improvisat damunt les rajoles un tres en ratlla amb fragments d'escorça i tres pedretes. Estan abstrets de tot el que els envolta. No veuen la llibreria farcida de volums de formes i mides i colors i lletres diversos i variats que cobreix de baix a dalt, i tot a l’ample, un dels panys de paret de la sala. Ignoren aquelles butaques esllanguides i lasses que descansen al racó oposat del piano fent companyia a un llum, tancat, de peu. I tampoc veuen aquella dona que, somrient, els mira amb ulls d’expressió tendra però amb la mirada un xic borrosa amagada en unes ulleres. La dona té el rostre d’un to marró lleugerament terrós, com si els anys l’haguessin tintat de sèpia. I manté creuats els braços damunt del pit, i se la veu satisfeta i contenta. Però no diu res, i tampoc parpelleja. No se li mou ni un cabell. No mou les mans ni tampoc els dits. Només mira somrient  i es deixa embolcallar pel riure dels infants i s’està immòbil rere un vidre, damunt la lleixa que corona una tauleta raconera, dins un marc de fusta treballada on hi consten, en una petita placa daurada sobreposada, un nom, i una data.

EL XIUXIUEIG DEL VENT A LA CARENA

Al forat del res, el pensament si l’estreny el fa un buit. I el buit, del pes, cau, i quan jeu i descansa entre espígol, arbres i pedres, es muda infinit. 

Un vapor de memòria, el record de l’absent, es condensa. Sento pluja en el rostre; et noto present.

1r aniversari de l'absència d'en Jordi Vilaplana i Ballester (el germà, el marit, el cunyat, el pare, l'oncle, el sogre, el consogre, l'avi, l'amic)