25 de novembre del 2013

10.000

Gràcies, gràcies a totes i a tots els que anònimament o no us deixeu caure amb més o menys assiduïtat pel bloc, i bloc a bloc heu anat sumant visites, i gràcies és clar a aquelles i aquells més fidels que us hi heu subscrit. No sé quants sou i alguns ni tan sols qui sou. Però us dono les gràcies per acabar-me els textos amb la vostra lectura, per il·lustrar-los amb les vostres imatges, per revestir-ne els personatges i per posar-los veu, per dotar-los d'aquella expressió d'ulls i el gest i la impostura o aquell timbre, i per posar als paisatges colors i temperatures i emocions o indiferència. Sou vosaltres que doneu vida efímera al textos.
Em sembla que ha estat avui que el comptador ha saltat i ha sobrepassat els 10.000 i us puc assegurar que això dels zeros sempre m'ha fet il·lusió (bé, menteixo i rectifico; excepte en el exàmens). Recordo el curt plaer en veure de petit com giraven alhora els números hipnotitzadors del comptaquilòmetres del cotxe dels pares i com de tot d'una desapareixien; aquells números sovint desarrenglerats amb molts nous seguits de sobte es precipitaven a l'abisme, al buit, clic clic clic, i arrossegant-se els uns als altres deixaven llast i esdevenien zeros. Molt i res, ara és ple i ara ja és buit, ara hi són i ara ja no, ara tant i ara tant poc. El dígit era més gran, cert, però la sensació era una altra. Això sol ja em generava il·lusió, però a més tot això tenia una segona part: quants més zeros, menys temps faltava per l'aparició d'un cap-i-cua. La tensió i l'expectació del moment es mantenia ben tensa, encara a dalt de tot...
Avui ja heu fet 10.000 lectures i per tant heu creat 10.000 petits textos a la vostra imatge i semblança. És per això que de 9 (i us ho dic abans que no es canviï per un 0) us dono les gràcies.
La meva inconstància i jo seguirem per aquí. Fins quan vulgueu!
Abraçades

El cap ple de pardals

16 de novembre del 2013

CRUIXENT DE MIL FULLES

L’aigua es va absentar
ja fa un cert temps,
així de sobte,
i avui, arrencats molts fulls del calendari,
l'embat d’uns cops de vent
 fa ploure fulles d'un verd pàl·lid.

Ara els arbres es despullen sota el cel gris
i resten nus i al racó del carrer,
a redós del banc,
s’hi arremolinen abraçant-se
les petites ombres esgrogueïdes
dels records d’aquell estiu
i de tantes hores.

Aquest any
els colors de tardor no passaran per casa
i escolto el lament cruixent de mil fulles seques.


11 de novembre del 2013

SENSACIONS A FLOR DE PELL


8 de novembre del 2013

VIDA DE GOS


4 de novembre del 2013

EL MAQUISARD

Quan el veu venir de cara sap que és ell; el pes dels anys l'ha encorbat una mica, i l'arada del temps li ha llaurat de solcs el front i el contorn dels ulls. Veu que encara conserva aquell posat de rebel·lia, però les seves passes ja no són tan enèrgiques i fermes com les del record, i la seva mirada, abans brillant, s'ha fos. Ella s'hi atansa, i el saluda amb els ulls espurnejants i el somriure dolç envoltant unes paraules tendres. Ell deixa caure la seva mirada buida dins els seus ulls. Llavors s'adona de la cadeneta amb un targetó plastificat lligat a l'extrem. L'estira per acabar-lo de treure i el llegeix; hi ha un nom, una adreça, un telèfon, i un missatge parlant de l'Alzheimer. Aquell passador els havia ajudat a creuar, a ella i als seus pares, els paisatges glaçats recoberts de neu i de boires gebradores, i la frontera que els allunyava de la por. Molts anys després, ella li agafa càlidament la mà i li diu, tendrament, avui sóc jo qui et durà a casa.



Nota: text guanyador del concurs de microrelats de Regió7 i Diari de Girona, organitzat dins el cicle Tocats de Lletra