Caminava pel carrer sense pensar en res concret quan s’entrebancà i la sabata li topà contra una superfície dura amb tanta mala sort que un tros de sola quedà marcat a l’asfalt. Es quedà absort contemplant aquella traça negra i gomosa... Refet de l’ensurt, de nou reprengué el camí que l’havia de menar, amb el mateix pas ferm i decidit que abans, cap a casa.
No es podia treure del cap aquell traç llepissós a l’asfalt: un fragment de sola de sabata, com una llengota, semblava fer-li carotes estranyes.
De sobte es recordà de la sabata i es mirà la sola afectada. Fins llavors no havia atinat a fer-ho. Fins li sabé una mica de greu no haver-hi pensat abans. La sola, efectivament, havia reduït ben bé d’un parell de mil·límetres per la puntera. Se li ocorregué mirar el taló: sempre havia caminat d’aquella manera, amb els peus marcant quasi bé tres quarts de quinze, i els talons se'n ressentien. S’hi fixà, en els talons, i féu un ràpid càlcul mental: en quatre mesos i escaig que feia que calçava aquelles sabates, havien perdut ben bé un centímetre cúbic cada una pels talons. I de la sola, què en podia dir... havia minvat en un mil·límetre el seu gruix. Tornà a calcular: calçant com calçava un quaranta-tres, la superfície aproximada de sola era d’uns 240 centímetres quadrats. Si els multiplicava pel mil·límetre de pèrdua, havia anat deixant amb els seus passos la quantitat de 2’4 centímetres cúbics de goma. I només en quatre mesos! Aquest pensament l’aterrí. Tant, que començà a fer números i més números: el cervell era una efervescència de sumes i restes i divisions i multiplicacions i conversions i unitats... Les sabates li duraven de mitjana 8 mesos. Per tant, sumant el desgast dels talons i les soles, comptant que tenia dues sabates i que li durarien 8 mesos, al final d’aquell cicle i només amb aquell parell de sabates hauria deixat escampat pel món la quantitat de 54’4 centímetres cúbics de residus de cautxú!! 36 anys, després d’aplicar-hi un factor de correcció degut a la infantesa i als successius números calçats al llarg de la seva vida, donaven 1.686’4 centímetres cúbics de sola de goma escampada per les superfícies més diverses. Quasi bé podia omplir dues caixes d’un metre cúbic cadascuna...
S’aturà.
No sabia si seguir caminat o treure’s les sabates. Últimament havia anat adquirint una consciència ecològica que ara es debatia internament amb el confort dels seus peus. Mentre pensava, es furgà nerviosament el nas i amb l’índex n’extragué quelcom rugós. Es mirà aquella boleta irregular i per uns moments s’oblidà dels residus generats per les sabates. Però amb decisió enèrgica decidí no fer cap mena de càlcul sobre aquell petit residu ja que al cap i a la fi es tractava presumiblement de matèria orgànica i per tant no era en absolut contaminant. Alleujat, projectà aquella boleta nit avall del carrer fent palanca amb el polze, com quan jugava a bales amb els amics allà al sorral del pati de l’escola...
Pres per la nostàlgia, i per amagar la confusió, prengué la darrera cigarreta d’un paquet rebregat, que encistellà a una paperera propera, i es disposà a encendre-la. En un intent d’emboirar els pensaments que l’assetjaven, xuclà àvidament la cigarreta i, mentre ho feia, li revingué la imatge d’aquell paquet dibuixant un cercle a l’aire i caient, després de rebotar un parell de cops, dins la paperera metàl·lica.
Sobtadament es deturà: i el paquet? Quant deuria ocupar un paquet de tabac ben plegat i rebregat? Potser, comptat i debatut, mig centímetre cúbic. I quant temps feia que fumava? I quants paquets al dia? Tot aquell temps, 17 anys, que va començar ja a una edat avançada, a un paquet diari sense treva, havia consumit si fa no fa uns 6.205 paquets de tabac, a mig centímetre cúbic, abocaven una xifra de 3.102 centímetres cúbics de residus! I el filtre de cada una d’aquestes cigarretes consumides en els ambients més variats? A 20 cigarretes cada paquet, 124.100 filtres llençats a vegades, les més assenyades, a les escombraries, les altres al terra de qualsevol bar o perquè no, al mig del carrer o de les voreres... 124.100 filtres que premsats podrien representar 1.241 centímetres cúbics de deixalles... Al pensament li revingueren les soles i se li barrejaren amb els filtres de les cigarretes, els paquets de tabac... El cap li feia mal de tants números i fugí corrent carrer avall, deixant enrere la quantificació dels litres de fum i anhídrid carbònic derivats de la seva addicció i la seva possible influència, i per tant responsabilitat, sobre el reescalfament del planeta... No podia pensar més!! No havia de pensar-hi més!! Se li apareixien rotlles i més rotlles de paper higiènic i xifres en milers i milers d’arbres...
Dies després renuncià a tots els béns personals, que donà a una Fundació de beneficència, i abandonà la gran ciutat i la seva consciència consumista. Se n’anà lluny, ben lluny, cap a la muntanya. Això sí, ho féu descalç i cobert només amb uns tapalls fets a base de fulles trenades de margallons arreplegats furtivament d’un parc. I es féu ermità en una cova perduda cims enllà.
Anys més tard, uns excursionistes encalçats per una tempesta de neu i fred es refugiaren en una cova on trobaren una desferra de restes aparentment humanes.
Una autòpsia posterior revelà que aquell volum aproximat de 93 centímetres cúbics de restes orgàniques, comptant ossos i pell, i en clar procés de biodegradació, pertanyien segurament a un eremita que havia mort d’inanició. Els forenses ignoraven que en realitat allò era un darrer acte sublim de coherència.
