LLÀGRIMA

La gota d'aigua s'havia estat instal·lada tranquil·lament al núvol un període indefinit. Li havia costat trobar la posició adequada i un lloc còmode allà al mig, però finalment, per la constància, se n'havia sortit. Va arribar-hi ben petita, amb prou feines poca cosa. I amb el temps i la humitat va créixer a aquelles alçades. Va aprendre a superar el vertigen, a fer l'arc de Sant Martí amb un raig de sol i a distingir els relleus, i els noms dels rius i les muntanyes. I ara, a l'inici d'un nou viatge, mentre queia accelerada cap avall, frisant-se per saber on impactaria, la seva vida li passava resumida, com un llamp, pel seu davant.

LA NENA QUE VOLIA SABER COM S'AGUANTAVA LA LLUNA

Feia temps que la nena s'ho preguntava. I va organitzar-se durant dies mentre buscava una escala. Ben llarga. Fins que la va trobar. Llavors va esperar que el dia es vestís de nit i que la lluna ja estigués encesa. Va sortir de puntetes de l'habitació i va sortir de la casa, amb l'escala al damunt, i es va enfilar al turonet del costat del jardí on sovint hi passava la tarda. Va col·locar l'escala, ben subjecta, i es disposà a enfilar-s'hi. Va estar pujant una llarga estona, i a mida que ho feia la seva emoció augmentava. I va arribar-hi: l'escala era justa i va haver de posar-s'hi de puntetes, i encara va haver d'estirar la mà i amb la punta dels dits va aixecar una mica aquella lluna, que pesava un xic perquè era ben plena. Va estirar el coll, i va mirar aquella cara oculta. I va obrir uns ulls com unes taronges, i amb un somriure igual de gran, va tornar a deixar delicadament, i tal com l'havia trobada, la lluna. I va davallar ràpidament. I un cop a baix va desar l'escala, i se n'anà de nou a la seva cambra. I es va adormir damunt del llit, rebentada per l'esforç i feliç perquè sabia, per fi, com s'aguantava la lluna plena.

HORITZONS

Després d'anys de caminar va arribar a l'horitzó i es va trobar amb un precipici. Lluny de desanimar-se va asseure's a la punta, les cames penjant al buit, i va contemplar aquella extensió que davant seu s'obria. No li feia cap basarda estar-se així. I a la seva tornada va explicar a aquell qui volia escoltar-lo que el camí bé s'ho mereixia i com eren de fantàstiques les vistes que des d'allà hi havia.

BONS PROPÒSITS

Des de ben petit l'havien alliçonat una i altra vegada i, tot i els consells que havia rebut reiteradament, mai li havien pogut canviar aquell hàbit que, a vegades, desesperava el seu voltant. Ell estava carregat de bons propòsits, i tot allò s'escapava de les seves mans i no podia fer-hi més. És cert que deixava les coses per última hora, però al cap i a la fi no era culpa seva si l'última hora arribava sempre tan tard.

UN CAS DE GRAVETAT

N'estava fart de tot allò i va decidir buscar com posar-hi fi d'una manera senzilla. Per afrontar el problema, va decidir parlar-ne cara a cara amb l'altra part implicada. La va trobar ràpidament i, després d'unes hores de reunió tenses, la gravetat va reconèixer que potser n'havia fet un gra massa durant tots aquells anys i va decidir no lligar-lo més temps i en uns minuts se'n va desentendre. I així, per fi, va experimentar el plaer de no tocar de peus a terra.

DISSORT

La sort es va presentar a casa així tot de sobte i sense avisar. Llavors van haver-hi corredisses i nervis i atabalaments. Van decidir distreure-la una mica al rebedor, allà l’entrada, per guanyar temps i endreçar una mica el pis i així fer-la sentir còmode. Ella es va enfadar de que es presentés d’aquesta manera tan inesperada i encara més quan va saber que era ell el qui l’havia estat temptant. Aquella espera va fer dubtar la sort i un xic més tard va girar cua. I llavors van lamentar que se n'hagués anat.

L'ORDRE DELS DIES

Els dies de la setmana van quedar a una hora determinada. Havien de decidir quin seria el seu ordre i quins d'ells serien els festius i quins els laborables. Els va ser difícil fixar el dia, ja que com que no tenien l'ordre establert encara no podien quedar el dilluns o el dijous, per posar un exemple. Per tant, només van quedar amb l'hora. I al final, per un d'aquells atzars, van coincidir. Van estar exposant els pros i els contres de cada una de les opcions, van buscar suports entre els altres a les seves causes, però a l'hora de votar no hi havia mai consens. Llavors van acordar que ho farien per sorteig. I així van fer-ho. L'ordre va quedar definitivament establert, i el dissabte i el diumenge van ser, per sort, els escollits festius. El dilluns, disciplinadament, va acatar el resultat, però ho va fer a contracor, sospitant d'una conxorxa, i des de llavors fa mala cara.

LA NOTA

Després de tocar una senzilla masurca i una escotisha fàcil per escalfar, l'aprenent camina per les notes i, sobtadament, intentant treure'n una, s'encalla. Mou l'acordió obrint i tancant la manxa però no se'n surt: potser els dits maldestres encara, potser els nervis, o qui sap el potser. L'acordió no es mou ni cap a un costat ni cap a l'altre per més esforç que faci. El mestre, pacient, decideix treure'n els claus i separar les caixes de la manxa i les seves sospites es confirmen: hi ha la nota, ben grossa, entravessada. El mestre la treu, tanca l'acordió, assaja amb un ball pla endimoniat i a l'aprenent, de nou, li sona.

Nota: dedicat amb agraïment a la paciència d'en Marçal i de la Flavie i a tots els que, com ells, estimen allò que fan.

QÜESTIÓ DE SENSIBILITAT

Damunt la pell amb els anys li havia sortit una fina capa de molsa. I ací i allà algun arbust de mata baixa, molt baixa. De flors, també en tenia. De colors variats i olors diverses.I quan una abella les acaronava, tota ella s’estremia. La sensació més plaent. I és que sempre havia tingut la sensibilitat a flor de pell.

L'ABSURD

Quan volia pensar-ne alguna, no se’n sortia de cap manera, i per més que ho intentés, les idees i els pensaments li fugien de seguida. I si volia caminar no podia i quan aconseguia fer una passa la feia maldestrament, fent tentines, amb absoluta inseguretat. Ben mirat, no tenia ni cap ni peus.

SENSACIÓ DE SILENCI

NOU CONTE!

Hola!

A TEMPS DE DESCONTE hi ha un nou text!

Es titula "CONTRALLUMS" i hi podeu accedir des de la secció, anant a la pàgina principal del bloc, o bé des d'aquest enllaç:

http://elcappledepardals.blogspot.com/p/contrallums.html

Salut!

Roger Vilaplana

EL CREATIU

Els dos homes es presenten a casa el client. Un, s'explica. Mentrestant l'altre seu en una cadira, cames estirades endavant, l'esquena no li toca el respatller, les espatlles sí, ben just, i el cap el tira enrere com si mirés el sostre a través d'unes ulleres de sol que encara no s'ha tret. Els cabells, llargs i un xic rinxolats, li reposen estirats avall, com si amb les seves puntes aspiressin a tocar el terra.

L'altre home, el que s'explica, fa les presentacions: és el nostre creatiu, diu. I efectivament ho és, de creatiu: des que ha arribat no ha deixat de representar l'estereotip del seu personatge.

DOSI D'OPTIMISME

Feia ben bé un parell de dies que havia d’anar al súper a comprar, i cada vegada que s’acostava l’hora d’un àpat diferent les opcions anaven minvant dràsticament. Va obrir l’armariet i va mirar dins el rebost: només li quedava una llauna de verd esperança i un pot de pessimisme mig buit per passar el dia. El pot, de fet, l’havia obert el dia abans. Va fer un lleu moviment de resignació movent amunt i avall les espatlles, i va deixar anar un sospir mentre feia mitja ganyota amb els llavis tot aixecant les celles. Va fer petar els llavis i va decidir-se per la llauna. Però va remenar pels calaixos i, després de regirar-ho tot, no va trobar l’obrellaunes. I va haver d’acabar buidant el pot que, per sort seva, encara era mig ple.

EL CONTE MÉS CURT

Una porta i, darrera, un gat.

FINAL FELIÇ

Després d'una estona de discussions i malentesos, veient que la conversa es trobava en un carreró sense sortida, li va dir que se n'anava a la pastisseria. I se n'hi va anar. Quan va tornar-ne, li va ensenyar el que havia comprat. Ella s'ho va mirar i va accedir a seure al sofà, ben a prop l'un de l'altre. Llavors van obrir la bosseta de paper i, delicadament, van menjar els anissos.

EL SOMIATRUITES

El somiatruites les somiava a la francesa, de patates, amb ceba o sense, de formatge i de pernil dolç, d'albergínia, de carabassó, d'espinacs, de fesols, de carxofes, de molles de bacallà, de ceba, d'escalivada, benedictina, de faves, de pèsols, de tonyina i de xanguet, d'espàrrecs i de carn, de botifarra o d'alls tendres... Amb suc i fins i tot pastís de truites.

Les somiava totes i mai, per principis, es va plantejar comprar, com a mínim, els ous.

L'ORGULL DEL SAURE

En una ocasió, i en plena discussió sobre l’origen de les coses, el saure, mig dolgut i per enveja, li va dir, veient-la tan fatxenda i tan altiva, que no tragués pit i que no es cregués el dubte que el tòpic deia, i que tot i ser una espècie segurament més evolucionada es recordés dels seus orígens i, sobretot, que no renegués d’allà on venia. I finalment li va etzibar que no oblidés mai que primer va ser l’ou i no ella, la gallina.

AGRAÏMENT

Gràcies a tots/es els/les que aneu seguint i llegint aquestes pàgines i escrivint-hi comentaris!! Quan us n'heu fet seguidors no us he donat les gràcies, i quan heu anat deixant comentaris escrits, tampoc. Per tant, avui que n'he pres consciència, us dono públicament les gràcies per acostar-vos i passejar-vos per aquest racó de bloc i fer-lo més ampli i fer-lo créixer!!

Sincerament agraït,

Roger

(I si us ve de gust proposar una paraula, o un tema, per gestar-ne un dia un escrit, no ho dubteu: s'accepten propostes!)

FRUIT DE LA INDECISIÓ

Quan el mar ho cobria quasi tot, la platja li va dir al mar que siusplau deixés de mullar-la. El mar, sobtat, es va fer enrere. La platja li va demanar al cap d’un moment que no la deixés assecar-se i que siusplau la remullés de nou amb la seva aigua salada. I el mar, content, va avançar una altra vegada. I d’aquella indecisió en van néixer les onades.

LA TRUCADA PERDUDA

Quan se’n va adonar al mirar l’historial del mòbil li va telefonar ràpidament per dir-li només que aquella trucada perduda que ell deia que li havia fet i que havia estat la causa de la seva disputa, no s’havia perdut, que estigués tranquil, que l’havia trobat i que, en realitat, encara la tenia ella.

RAONS DE PES

S’ha passat molts anys buscant l’equilibri i sospesant amb els platets a banda i banda, sempre amb contrapesos, basculant primer a un costat i redreçant-se cap a l’altre. L’agulla bellugadissa l’ha ajudat i, conjuntament amb la palanca, li ha anat donant arguments per tenir sempre una resposta clara. La creu li ha aguantat pacient els braços, i tant li feia si era molt el pes o si era pes net o si del brut es tractava, o si tan sols era per fer la tara. I avui, després de tots aquests anys, s’ha tret un pes del damunt i, desequilibrada, ha fet el fet com li ha vingut de gust; i és que la balança s'ha cansat i li ha fet mandra la pesada.

MÀGIA BLANCA

La nena ha quedat bocabadada a l’obrir la finestra de bon matí. Ràpidament ha despertat el seu germà per ensenyar-li tanta sorpresa. El germà, quan ho ha vist, baixa corrents l’escala i busca un adult tot cridant ha nevat ha nevat. L’adult somriu al veure aquells ulls com taronges i aquella il·lusió. Ahir a la nit ell va guaitar pel balcó abans d’acotxar-se, i va veure nevar. Va sortir fora i amarant-se del fred va contemplar com la neu queia en silenci com ho sol fer. En plena foscor, una tardor de fulles d’hivern blanques i flonges. L’adult ho recorda i, acompanyant els dos germans, es pregunta quina màgia té la neu que fa feliç sobretot aquell que no té costum de veure-la. Però no vol cap resposta perquè ell s’ha quedat, com els seus fills, absort, contemplant-la des de la finestra.

VAIG VEURE UN SOL A L'EQUADOR

Aquell vespre, el sol no va trobar el forat de la posta on amagar-se. Va rebotar en el flonjo horitzó una i altra vegada fent petits botets ingràvids. I cada cop més vermell va recórrer tota la línia a dreta i esquerra, i un xic endavant o dues passes endarrere. Tot l'horitzó segellat per mar o muntanya, sense una fissura, una escletxa, un sol estrip, o un sol esquinç per on poder passar a l'altra banda. I llavors mig món va tenir dia en plena nit, i l'altre mig, fosca nit en ple dia.