Aquell vespre, el sol no va trobar el forat de la posta on amagar-se. Va rebotar en el flonjo horitzó una i altra vegada fent petits botets ingràvids. I cada cop més vermell va recórrer tota la línia a dreta i esquerra, i un xic endavant o dues passes endarrere. Tot l'horitzó segellat per mar o muntanya, sense una fissura, una escletxa, un sol estrip, o un sol esquinç per on poder passar a l'altra banda. I llavors mig món va tenir dia en plena nit, i l'altre mig, fosca nit en ple dia.
Buf... Tenint en compte com som hi veig una guerra per viure a l'espai forntera on cómodament podríem tenir la feina on hi ha sol i la casa a le fosques.
ResponEliminaM'agraden molts els contes que es pengen aquí.