mentre al defora,
algú, pacient,
apedaça i lliga
els núvols
i les boires
del capvespre.
L’hora somorta fineix
i lentament i mandrós
s’esllangueix el dia.
El vent, absent
l’aleteig d’orenetes
i l’estrip dels falciots,
escomet sense ordre les fulles,
i allà al rere
on passen els colors
hi cauen les hores
que tenyeixen
de tornassols
les pols de l'instant
i la finita memòria.
I s’hi deturen,
i hi fan pòsit.
Ara cau el foscant
i al matí
pot ser que sentim
de bell nou
la frescor de l’alba.
Enllaça’m els dits
i masega’m,
a batzegades,
les trèmules pors
que, a aquesta hora
de llums i penombres,
em tenallen
quan ressegueixo,
amb el meu dit,
les fugisseres petges irisades
de les gotes
que s'aferren
a l'altra cara d'aquest vidre.
