UN DOLL D'ALMÍVAR

Quan va veure aquell núvol a l'horitzó no va pensar en agafar el paraigua. Res li feia sospitar que aquell ressol que havia entrellucat a través d'un porticó era una enganyifa, una lluïssor efímera; el núvol creixia i en un moment, el que va necessitar per baixar l'escala i obrir la porta del carrer i perdre-s'hi, va acabar de tapar els fragments de cel que encara quedaven blaus i verges de la seva grisor. Caminà capcot, amb les mans a les butxaques, guardant entre els punys closos el darrer record de les moixaines que ella li dispensava entre xiuxiuejos ran d'orella amb aquells llavis molsuts que li deien que dolç el meu trosset de sucre i tot ell es desfeia minuts abans que li digués que el deixava i que allò seu s'havia acabat, i s'apressà carrer avall per posar distància amb tot allò i, amb el primer dringar de la pluja, quan aquelles gotes grosses esbandien la gent i aixecaven la primera pols, sentí que es diluïa... 

I regalimà entre els rajols de la vorera, i lliscà fent esses suaus entre les llambordes fins atansar-se a la boca de la claveguera, a aquella reixa de ferro fos... S'hi aferrà ben fort per no caure-hi, fins que l'esforç i ell, tots dos alhora, caigueren al buit, empesos per l'aigua, en un doll d'almívar.