NOMÉS AL MIRALL EM MIRO ALS ULLS

Intento mirar-me. Ara mateix, la vista saltant entre teclat i pantalla, em veig els dits de les mans corrent per damunt del teclat i, per un atzar genètic, puc veure'm també la punta del nas, i uns cabells que es mouen agitats i inquiets i una part dels braços. Res més. Ara, em veig així. Només movent el cap cap a una o altra banda, com la vaca cega, em veig la panxa com un horitzó i les cames, darrera, que sobresurten, i les diviso fins al genoll. La resta es perd. No em veig res més. En aquest moment el meu jo és aquest. I aquest sóc jo. Per tant, l'esquena, el cul, el clatell, els colzes, els peus, les orelles, els mateixos ulls, totes aquestes parts invisibles, tot això no sóc jo. Només em veig al mirall, i al mirall precisament em veig com em veuen els altres: allà em puc veure com em veuen quan em miren de perfil, de l'un o l'altre, d'esquena, de cara... I comprovo una vegada més des que era infant, que la meva mà esquerra és la dreta del meu jo en el mirall. I en justa correspondència, la dreta és l'esquerra. Una realitat ja sabuda. La realitat és canviant, és mutable, és diferent a cada instant, a cada punt de vista. Fins i tot la meva realitat de mi mateix. Em distorsiono. I, des de dins, no em reconec.