Per què aquest sentiment que a vegades m'encén el rostre i m'accelera? Encara hi ha alguna ocasió en què em domina i em guanya el pols. Amb els anys ja no m'arriba d'imprevist, noto la vibració de la seva presència i ja la veig venir, i llavors ja m'esforço per evitar-la. I és sovint que l'evito. Però de tant en tant hi caic, i sento aquell formigueig aquí dins, que em puja i m'encén tot, i noto l'escalfor al rostre, i em tremolen els llavis i em costa articular una paraula. I em sento una brasa que em crema i m'agita les entranyes, ben endins. Sóc conscient que això em passa encara, per bé que cada vegada més espaiat en el temps, com sóc conscient com no em costa gaire després apagar aquest foc.
Però encara hi ha algun moment en el que, com si es tractés d'un desig irrefrenable, no puc evitar abraçar-m'hi.
Quan m'abraço a la ràbia, és que m'ha vençut. I quan la ràbia em venç, sé que no puc justificar-me.
De fet, m'acabo d'emprenyar, i escriure aquestes ratlles veig que ha extingit pràcticament del tot el foc. En resten només cendres que amb una bufada s'esvaeixen. FffffffFuuuuuuuuuuuu!!!!
(Ja no hi són)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada